José Saramago acaba d´afirmar que el castellà està en crisi i ha demanat als escriptors i acadèmics que no estiguin de mans plegades davant els perills que setgen l´espanyol perquè "una lengua que no se defiende, muere".Saramago, que ha tingut la valentia i l´honestedat de criticar la dictadura de Fidel Castro, manifesta el seu pessimisme sobre el futur d´una llengua "que tratamos a patadas" i ha demanat més respecte a "la herramienta básica de la comunicación, la comprensión y el acercamiento" en el seu discurs d´ingrés a la Academia Canaria de la Lengua.
Ell troba que és perillosa la invasió d´anglicismes a què està sotmès el castellà i ha comentat amb ironia que "des de que las insignias se llaman pins´, los homosexuales gays´ y los repartos de cine castings´, este país ya no es el mismo. Es mucho más moderno".
Segons ell: "la lengua se encuentra en un combate sin cuartel" i cal frenar "la marea de vulgaridad de la que está siendo víctima".
A jo, que admir Saramago, per un moment m´ha semblat que parlava del català, perquè segons una enquesta dels Instituts Nacional i Balear d´Estadística, quatre de cada deu illencs no el sap parlar i un 10% ni l´entén.
Aquestes dades apunten que just un 37% de la nostra comunitat el parla, llegeix i escriu.
No em posaré en pla filòleg, redemptor ni apocalíptic. He d´assumir que, amb els anys, potser la llengua d´aquesta illa tengui accent sud-americà.
Joan Vinyoli deia: "Penso que hem de treballar sense complexos d´inferioritat. Jo escric com si el català no fos una llengua d´àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d´Ausiàs March".
Tot açò està molt bé, però a Joan Vinyoli, el món literari català el va marginar i bandejar fins gairebé al final de la seva vida.
Salvador Espriu, un dels nostres millors i més grans poetes de tots els temps, va viure màrtir per salvar-nos els mots i un munt de poetes joves i menors, infinitament menors, l´han menyspreat i menystingut. En aquells temps tan difícils d´"una, grande y libre", Espriu va defensar el dret al bilingüisme i un avui famós autor de contes que coneix "La magnitud de la tragèdia" el va posar a parir perquè a Catalunya, deia, només s´havia de parlar el català.
Ara aquest mateix autor escriu articles en castellà a "La Vanguardia".
Funciona així. No fa gaire, per defensar científicament i educadament "la unitat indiscutible, indissoluble, insubornable de la llengua catalana", un senyor de dubtosa moralitat i d´un pobre historial humà, m´atacava (?) a través d´internet i m´acusava de "rojo, marxista, nacionalista y separatista". Què li hem de fer? Hi ha coses pitjors.
Quan era jove em van acusar de ser "de la ceba" i fins i tot puc dir amb orgull que en un recital poètic vaig ser l´únic a qui la censura va prohibir uns quants poemes. Però tot açò són coses del passat i jo, que no he perdut la memòria històrica, deixant de banda les misèries del nostre món cultural i a pesar dels mals auguris i vaticinis de lenta, segura desaparició, escric en aquesta llengua per dignitat, per fidelitat, per amor, i afront amb ànim resistent La Síndrome del Mohicà.
Eliot deia que els poetes purifiquen el dialecte de la tribu, però si la tribu renega i canvia de dialecte ja em direu què pot fer un poeta a qui no l´entenguin ni els morts?
Jo no he tingut mai problemes amb el castellà. Sóc un fill agraït de la Colección Austral i la meva formació, fins als vint anys, va ser tota en aquesta llengua que també sent com a meva, llegesc, escric, rall i estim. Sempre dic als meus alumnes: Jo no estic en contra del castellà. Estic a favor del català.
Vist el magre panorama i amb la intenció de ser com Steiner un escriptor "extraterritorial", potser no em quedarà cap més remei que tornar a la llengua de Cervantes, però si està en crisi i resulta que també es mor, segons alerta Saramago, hauré de fer com Humphrey Bogart quan deia allò de "Siempre nos quedará París".
I no us penseu, eh! El francès també va de baixa i aquí l´únic que s´expansiona és l´anglès de "la pérfida Albión".
Al final, ens pot passar com a Irlanda, que també és una illa i té llengua pròpia: el gaèlic, però els seus millors i més grans poetes i escriptors: James Joyce, W. B. Yeats, Oscar Wilde, Beckett, Seamus Heaney, Seamus Deane..., només han escrit i escriuen en anglès.
Yeats era fins i tot nacionalista-independentista i afirmava orgullós: "I´m Irish...", però ho versejava en anglès i és molt probable que si tant ell com els altres Nobels irlandesos haguessin escrit en gaèlic ara no els coneixeria gairebé ningú.
En fi, que així van les coses i si el castellà està en crisi, el català ja fa estona que és a la UCI.
Pel que veig, de futbol tothom en sap i de lingüística tothom hi entén, tothom s´atreveix a escriure i pontificar sobre temes com la famosa "h" de Maó o el nom de la nostra llengua que es va extingint, mansa, folklòrica, entre el patrioterisme dels que defensen es menorquí, però sempre escriuen en castellà, i el que Saramago denomina "complicidad suicida de sus habladores".
El castellà està en crisi. Mentrestant, els polítics, tant d´esquerres com de dretes, en guanyar s´augmenten el sou, fa una calor insuportable i el camp de futbol de s´Alahior (no volem ser menys que els mahonesos) es continua dient "Los Pinos".
I és que som molt menorquins! Of course!
