Lola MaiquesElla corria i corria, però les cames li pesaven més i més cada cop. El terra estava enfangat, branques, matolls i pedres li impedien avançar. Ella corria i corria, però en comptes d´acostar-se, cada vegada es trobava més lluny d´on volia arribar. Mai no arribaria...
Es despertà de sobte. Esgotada, angoixada i prou nerviosa. Altra vegada el mateix somni, que li recordava una nit sí, altra també, una pena. Al cor hi ha un raconet on s´amaguen les penes. Sovint el raconet està ben tancat i no te´n recordes d´elles. En ocasions, però, el raconet deixa que la pena s´escampe i aleshores el cor s´ofega de tristor. Això li passava a ella. Per més que volia, l´última pena havia deixat la porta del raconet oberta i la seua gelor li omplia tot el cos.
Va alçar-se del llit. El dia estava com el seu cor, penós. La tramuntana bufava amb força i el cel estava atapeït de núvols. Malgrat l´enutjós oratge, va voler eixir a donar un passeig. La sensació de fred era molt intensa fora de casa. L´aire humit estava carregat de sal i bromera de mar. El moll estava banyat i les ones havien deixat el seu rastre de posidònia.
De sobte, entre el munt d´algues mullades trobà una xicoteta caragola. Sempre que bussejava en trobava de molt boniques, però totes tenien llogater. Aquesta també. Un petit ermità s´hi allotjava.
- Hola!- digué
Del bot que pegà, li caigué la caragola de les mans.
- Hui!- gemegà l´ermità.
"Estic somniant, tot ha canviat. Ja no és el malson de no arribar, sinó que ara somnie que passege i em passen coses estranyes o estic flipant", va pensar. S´agenollà lentament i prengué la caragola de nou. L´ermità treia el seu capet, curós, amb un cop n´havia tingut prou.
- Hola!- va repetir.
Ella mirava bocabadada, mentre l´ermità començava a parlar.
"T´he sentit preocupada. Sa teua pena es mescla amb es vent i sa sal i he vingut a cercar-te". (...?)
