Torre de guaita

Populisme i corrupció

Gerard Quevedo

Aquesta setmana ens ha ofert notícies de problemes en les persones de dos presidents de sengles estats sud-americans. El President Toledo, del Perú, ha estat denunciat per la presumpta compra il·legal de vots en les eleccions que el van dur a la més alta magistratura del seu país, l´any 2001. El seu homònim del Brasil, Lula da Silva, per la seva banda, ha hagut de demanar a tots els seus ministres que posessin llurs càrrecs a la seva disposició, per tal de poder formar un nou govern. El motiu, els també presumptes escàndols de corrupció en que diversos d´aquests ministres es trobaven immersos. El cas és que un i altre president van ser elegits com a representants de partits i, per tant, de candidatures no exemptes d´una certa, o d´una evident connotació esquerrana i, per damunt de tot, d´un populisme extraordinari. I un i altre ho tenen més que difícil, de cara a les seves hipotètiques reeleccions.

Abans que res, us he de confessar un parell de coses. La primera i més important, el meu total desconeixement pràctic de la realitat de l´Amèrica del Sud, un continent que ­imagino que com molts de vosaltres­ no he trepitjat en ma vida. Per tant, les consideracions que exposaré en aquest article seran, en aquest sentit, només fruit de la informació i de la reflexió. Segona confessió: jo mai no m´he considerat un home d´esquerres. Els meus amics ho saben i, entre ells, molts menorquins i menorquines. I alguns d´aquests no estan massa d´acord amb aquesta meva afirmació. Però això no lleva que, quan un candidat populista i presumptament "progressista", com els dos que he esmentat, arriba al poder en unes eleccions democràtiques i derrota un dictador o el representant d´un partit que s´havia establert còmodament en l´aparell estatal durant dècades, la meva primera reacció sigui de satisfacció i d´esperança.

Però, pel que sembla, no hi ha res més enfora de la veritat. I el problema rau ­crec jo­ que aquí, a Europa, al Primer Món, no acabem d´entendre del tot el que succeeix allà baix, al con sud. Aquí, a casa nostra, les alternatives en la direcció dels diferents països tenen un sentit més o manco polític, més o manco democràtic. Mirem si no, i per no anar més enfora, l´exemple d´Espanya. El Govern d´UCD va caure l´any 1982 perquè Adolfo Suárez, un home clau en la transició i avui en dia reiteradament homenatjat per causa, en part, de la seva lamentable malaltia, va perdre el control del seu propi partit, que ell mateix havia fundat, i de tots els seus "barons". El 1996, van ser els socialistes els qui varen perdre el poder, en aquest cas sí que, a banda del lògic desgast de 14 anys de govern, per alguns destacats casos de corrupció de dirigents intermitjos de la seva administració. I, finalment, l´any 2004, va ser el PP el qui va passar a l´oposició, per una gestió impresentable de la informació posterior als atemptats de l´11 de març, a Madrid.

A França, un exemple, dins Europa, del republicanisme i la democràcia, els electors d´esquerres van preferir, en una segona volta ­com recordava, recentment, el meu il·lustre i estimat company de pàgina Josep Maria Quintana, en una de les seves darreres "lletres de batalla"­ el "corrupte" Chirac al "feixista" Le Pen. En alguns casos, el desastre econòmic ha estat, també, la causa principal d´alguns relleus, dins el nostre món occidental. És el cas de George Bush, el pare de l´actual President dels Estats Units, qui va haver de cedir el poder a Bill Clinton, o de l´actual Canceller alemany, Gerhard Sroëder, qui va accedir al govern per una lamentable situació econòmica i, que aquesta mateixa lamentable situació econòmica podria fer que, ben properament, el perdi.

Però a Sud-amèrica, pel què sabem, la qüestió no està en alguns escàndols de corrupció ni en una mala política econòmica. Allà, el problema és la fam, i la misèria, en les quals es veu immersa la immensa majoria de la població. I, per això, quan arriba un il·luminat, amb l´estola del populisme, i promet que ho prendrà tot als més rics per donar-ho als més pobres, s´enduu gran part dels vots d´aquella pobra gent i guanya les eleccions. Ja sigui un "progressista" com pretenien ser-ho Toledo i Lula, o un dictador militar, ja conegut en anteriors etapes presidencials, com és el cas de Chávez, a Veneçuela. Ara bé, la realitat és molt diferent de les promeses electorals. I molts d´aquests petits cacics "vestits de vermell, o de caqui" només treballen per a les seves pròpies butxaques o les dels seus amics, abans que unes noves eleccions els facin fora, amb l´arribada d´un altre "salvador". El Brasil, el Perú, i tants altres països són clars exemples d´aquesta misèria generalitzada que fa que el con sud sigui, efectivament, "un altre món" que, nosaltres, benestants i pròspers, no podem arribar a entendre.

Aquí, a Espanya, els dos grans partits estatals s´acusen mútuament d´emprar els morts en atemptats terroristes, com a rendiment electoralista i partidista. I, efectivament, és ben lamentable que això succeeixi. Però jugar amb la fam, i l´esperança, de milions de compatriotes, per tal d´obtenir-ne un benefici personal, em sembla ja inqualificable. Mentre sopava ­precisament!­ abans d´escriure aquest article, he sentit per Catalunya Ràdio que el futbolista brasiler Ronaldinho ha estat nomenat ambaixador de l´ONU per a l´eradicació de la fam al Món. I, en un tall de veu, el mateix "crac" blaugrana ha assegurat que esperava que aquest fos el "seu millor gol". Se´n sortirà? Permeteu-me que ho dubti. Per sort o per desgràcia, els seus millors gols continuaran sent aquells com el de falta directa de dissabte passat al Ruiz de Lopera, que el porter del Betis encara somia.