Gràcia Carreras.PsicòlogaSi a un pare o a una mare de família nombrosa li demanam a quin dels fills estima més, és probable que la resposta sigui: "a tots per igual". Sembla que no es pot fer triar entre la descendència, és una demanda que se´ns mostra injusta. Els que tenen fills saben que l´amor no es dividex en funció del nombre, sinó que es genera a mesura que la família creix. Per a cada fill som capaços d´estimar prou com perquè aquest senti cobertes la majoria de les seves necessitats afectives (sobretot quan són petits).
Així doncs, com és que moltes vegades els fills no ho senten així? Per què apareix gairebé inevitablement la rivalitat entre els germans, la gelosia, l´enveja? Si féssim aquesta pregunta a la gent del carrer trobaríem respostes de mil colors. Explicacions que van des d´un instint de supervivència fins a una mala educació dels pares als fills.
Alguns psicòlegs pensen en una resposta que us podrà semblar escandalosa però que no és gens absurda. Aquí us la deix anar: no és cert que els pares estimen els seus fills per igual. I sabeu per què? Perquè ningú no ens fa sentir el mateix, ningú no desperta les mateixes emocions en nosaltres, ningú no treu les mateixes virtuts i els mateixos defectes de la nostra persona. És lògic, doncs, que la nostra correspondència sigui en funció d´allò que l´altre ens aporta. Amb açò no s´ha d´entendre que s´estimin uns fills més que uns altres, sinó que l´amor se sent i s´expressa diferent. I els fills ho saben, és clar.
El problema és que s´entenguin aquestes diferències com un fet negatiu. No és dolent que es donin. De fet, és inevitable. La consciència no ha de pesar sobre ningú per no poder oferir a tothom l´afecte de la mateixa manera. A cadascú se l´estima pel que és, i se´l valora en funció de les seves aptituds, de les seves virtuts i del caràcter propi. Creure que tots som iguals i que mereixem el mateix tracte és un error. Cada un de nosaltres mereix una atenció individualitzada, perquè som singulars i originals.
Quan un fillet o una filleta no té germans, l´amor que rep dels pares és seu exclusivament. No l´ha de compartir, no té competència. Però quan neix un germanet o germaneta, es pensa que aquest privilegi d´esser únic s´ha acabat. Els pares saben que no és així, en cap moment han deixat d´estimar el major per a poder estimar el nouvingut. El que passa és que açò ell no ho sap. És responsabilitat dels papàs recordar al fill que l´amor que rep continua essent exclusivament seu. Que no l´ha de compartir, que no té competència. Perquè allò que aporta aquest fillet a la família, no ho podrà aportar ningú més. Cap bebè no tindrà el seu nom, ningú més no serà el primer fill, el germà que arriba no haurà viscut allò que ell ja porta a l´espatlla. Tindrà unes altres aptituds, però no les seves. És important que els fillets ho entenguin, açò. Perquè els ajudarà a seguir valorant-se, a no comparar-se amb ningú, a no haver de lluitar per recuperar coses que mai no ha perdut.
És usual que quan neix un germanet hi hagi un retrocés en el desenvolupament del major. Alguns tornen a fer pixu al llit, o comencen a parlar d´una manera més infantil, o es xuclen el dit, o volen que els donin el menjar a la boca. És una actitud normal que respon a l´amenaça de ser prou grans per a no necessitar més els pares. Els adults no s´han d´alarmar, ni molt menys renyar-los o castigar-los per aquestes conductes. Al contrari. És una protesta que cal comprendre amb paciència i molt d´amor. Depèn de l´actuació dels pares que aquesta crisi sigui temporal o es torni una rivalitat crònica. Els efectes d´una gelosia mal resolta poden ser devastadors per a la resta del desenvolupament.
De fet, la gelosia que es manifesta en la vida adulta, quasi sempre dins la parella, sovint és fruit d´aquell conflicte que un dia no es va saber solucionar, quan un dels dos va viure el seu primer triangle amorós. Quan encara no sabia que l´amor no es comparteix, no es divideix, que l´amor per definició és seguretat, és autenticitat, és confiança.
Cal fomentar molt l´autoestima de cada fill. I la millor manera per fer-ho és estimant-lo. L´amor cap a un mateix s´aprèn de l´amor que un rep. Així mateix, el fet que una persona es valori positivament té molt a veure amb com l´han valorada a casa. És fonamental l´expressió del que els pares senten, la contínua comunicació, que mai els fillets no sentin el perill irreal de poder perdre l´afecte que reben, perquè açò és el seu sosteniment. Sobre aquests pilars construiran ells la seva casa. I una casa amb uns bons fonaments sempre és més capaç de resistir en un futur tempestes inesperades, terratrèmols sobtats, o qualsevol dificultat que es presenti. Una casa ben construida sempre serà un bon refugi.
