R.C.V.El món imaginari, aquest que construïm alimentat per mites, llegendes, contes, rondalles, novel·les, pel·lícules... és ple de miralls i de reflexos. El mite de Narcís, que en descobrir-se reflectit a les aigües es va enamorar de si mateix. El mirall de la malvada madrastra de na Blancaneus. Les aigües on Simba, el Rei Lleó cercava son pare mort. El mirall a través del qual Alícia entra al món dels adults. El mirall de Mary Poppins, que mostrava una Mary encara més feliç i més perfecte. L´aigua del riu on Siddhartha, al llibre d´Hermann Hesse, hi va trobar reflectit el buit de la seva ànima. I encara a una història molt més recent, el mirall d´Oesed, de l´escola de màgia Hogwarts, on qui s´hi mira veu allò que més desitja i on Harry Potter s´hi va veure somrient amb els seus pares.
Miralls per tot arreu. L´art també ha sabut aprofitar l´univers dels miralls i dels reflexos. Un exemple és La Venus del mirall de Velázquez, o fins i tot El matrimoni Arnolfini del flamenc Jan Van Eyck, en el què tots els detalls prenen vida i al mirall rodó de la paret del fons hi descobrim al mateix pintor, entre les dues esquenes del personatges.
En l´arquitectura, els miralls també han tingut una aplicació històrica; no només com a elements de construcció, sinó també com a eines de treball. Antoni Gaudí emprava miralls per reproduir des de dalt la imatge de les seves torres i cúpules. A partir de sacs d´arena i de cadenes muntava maquetes penjades al sostre i col·locades damunt d´un mirall que posava enterra. El resultat era veure al vidre el que veuríem si ens enlairéssim i veiéssim l´edifici des del cel.
La ciència, també els ha aprofitat. Per fer armes i telescopis i una llarga llista d´objectes més.
Per què ens han fet pensar tant els miralls? Per què tantes vegades hi hem establert diàleg? Per què els humans els hem atorgat el poder de saber més coses que nosaltres?
Avui tenim miralls per tot arreu. A casa, als carrers, als vehicles, als edificis... són objectes quotidians que en el dia a dia no ens plantegen grans preguntes filosòfiques i existencials. Ara bé, darrere de cada vidre reflectant s´hi amaga part de la nostra història com a espècie humana. Perquè a diferència d´altres espècies animals, els humans tenim la capacitat de reconèixer-nos. Des de bebès som capaços d´identificar la nostra imatge reflectida i amb açò, de prendre consciència sobre el nostre aspecte i sobre nosaltres en relació al món.
Aquest acte de pensar-nos pensant, aquesta habilitat d´agafar perspectiva, és un joc mental complicat que ens ha duit molt enfora. La consciència de la mort, l´autoestima i l´autoodi, la imatge de bellesa... tot ens parla d´haver-nos vist amb uns altres ulls, d´haver sortit un poc de nosaltres per veure quina cara (quina ànima) fèiem.
Una mica d´història
Tot açò ens fa pensar en la primera vegada que els humans van descobrir el seu reflex, segurament a unes aigües quietes. L´embruix de veure´s a un mateix i reconeixe´s, l´interès que ens va despertar, podria haver estat el primer motiu per inventar els miralls.
Durant el Neolític, uns sis mil anys abans de Crist, els xinesos van descobrir com crear superfícies reflectants. Es tractava de polir la cara d´una peça de bronze. Són les primeres notícies que en tenim de la seva existència.
Amb el temps, els miralls de bronze van agafar importància en la vida quotidiana dels xinesos. Eren objectes de regal, servien com a protecció davant les desgràcies i els mals esperits i també es feien servir com a objectes funeraris, perquè il·luminessin la fosca per als morts. Es van començar a emprar en l´arquitectura tradicional, agafant aquest sentit de protecció.
Existeixen testimonis que situen també els miralls en l´antic Egipte, estretament lligats a les corts faraòniques i al seu culte al cos; maquillatge, perruques, cremes... (com nosaltres avui en dia). S´han trobat fragments de de metalls polits a tombes diferents.
En el camp de la ciència, com hem dit, els miralls van començar a tenir usos i aplicacions. Diuen que Arquímedes va construir armes amb miralls, com per exemple, els miralls ustoris, que són miralls circulars còncaus que reflecteixen els rajos de sol fent-los convergir en un punt concret, en el que es produeix una calor capaç d´inflamar, d´incendiar. Sembla ser que d´aquesta manera va prendre foc als vaixells enemics de la flota romana.
Entre els grecs, a la vida quotidiana, els miralls van ser entesos com a objectes exclusivament femenins. Cert és que en aquest punt de la història no van tenir gaire bona fama i, com tot el que tenia a veure amb les dones a Grècia, van ser rebutjats i menystinguts.
El mite de Narcís que hem esmentat, d´alguna manera ens parla d´aquest rebuig. Narcís era un jove tan bell que homes i dones el perseguien cercant el seu amor. Ell no volia ningú, i fins i tot era malcriat i maleducat amb les persones que l´admiraven. Narcís fou castigat. Un dia de molta calor, es va acotar a una font per beure i en veure´s reflectit es va trobar tan i tan bell, que no va poder fer res més que mirar-se fins a morir.
La història també recull que els miralls eren objectes d´artesania per als romans, que els fabricaven de bronze i els decoraven amb gravats que representaven temes mitològics i de llegenda.
L´any 1507, però, la fabricació de miralls va fer un gir sorprenent. Dos artesans de Murano, Itàlia, van inventar els primers miralls de vidre, que portaven damunt una fina capa de metall reflectant. S´havia aconseguit fer miralls nítids, molt més clars, i la descoberta va desencadenar la creació d´un gremi i amb ell, el compromís de guardar el secret de fabricació. Intrigues, traïcions i espies... qui parlés més del compte podia ser castigat amb la mort. I és que els miralls de vidre, com a objectes de luxe, van ser una font de riquesa que els pioners no estaven disposats a compartir.
Els miralls sempre han estat a la frontera entre el que és quotidià i el que és màgic. I és que l´altra banda del mirall sembla que és aquí, quan de ver ens pot fer viatjar fins a l´infinit més remot de nosaltres mateixos i de la nostra espècie.
