Fons Menorquí .De cooperacióEn un poblet molt petit, un poblet de pagès de quatre cases, hi vivien una vella que es deia Petresca i un vell que es deia Calotescu.
Eren veïns, i ella tenia una gallina i ell tenia un gall. La gallina de la vella Petresca cada dia li ponia un o dos ous, que la dona es menjava amb gran delit. Ell, en canvi, no en podia menjar mai.
Un dia, el vell Calotescu, que es delia per menjar-se un bon parell d´ous ferrats, els va demanar a la seva veïna. La vella Petresca era molt avara, però com que no es volia enemistar amb el seu veí, li va dir:
- Saps què has de fer, si vols menjar ous? Clavar una bona pallissa al teu gall. Com et penses que ho faig, jo, perquè la meva gallina me´n pongui? A garrotades!
El pobre Calotescu, que era una mica curt de gambals, s´ho va creure, va córrer al galliner i, amb una bona vara de fréixer, va començar a donar cops al seu gall, mentre li deia que si no ponia uns quants ous el deixaria mig mort.
El pobre animal, és clar, incapaç de pondre, es va escapar del corral i se´n va anar camí enllà, a veure si trobava un indret on el tractessin amb més consideració.
Mentre anava pel camí pensant on podia anar a fer cap, el gall va trobar, en un revolt, una bossa que contenia tres rals. El gall la va agafar amb el bec i se´n va tornar a casa del seu amo, pensant, segurament, que si el veia arribar amb aquells diners, que tanta falta li feien, estaria content i el deixaria viure com sempre al galliner, sense amoïnar-lo ni marejar-lo.
Vet aquí, però, que va passar un cotxe de cavalls d´un senyor que tornava de viatge. Era un senyor molt ric que es deia Antonescu. I aquell senyor, mirant per la finestrella del cotxe, va veure, estranyat, un gall que duia al bec una cosa que no va saber distingir què era. Intrigat, va fer un crit al cotxer. Li va dir que parés i que baixés a veure què era allò que duia aquell gall que passava pel camí.
El cotxer va fer el que li manava el seu senyor. Va parar, va baixar del cotxe, va agafar el gall d´una revolada i li va prendre la bossa, que va dur al seu amo. Aquest, que no tenia gaire manies, se la va quedar i va dir al cotxer que ja podien continuar el camí.
Però el pobre gall no s´hi va pas conformar. Va anar seguint el cotxe del senyor Antonescu cridant tant fort com podia:
Quiquiriquic, quiquiriquic,
Gran senyor,
torna´m la bossa dels tres rals,
que tu ja ets ric.
Fins que va arribar a casa del senyor Antonescu, que era una gran mansió, amb un gran pati i un corral ple de gallines ponedores.
El senyor Antonescu va baixar del cotxe i, empipat amb el gall que l´havia anat seguint i que no parava de cantar, va manar al seu cotxer:
- Agafa´m aquest gall tan desvergonyit i llença´l al fons del pou.
Però aquest cop el gall no es va deixar pas agafar. Amb un bon batec d´ales es va anar a posar dalt de la branca més alta d´un roure que hi havia al mig del pati. I d´allí dalt estant, el gall no deixava de cridar:
Quiquiriquic, quiquiriquic,
Gran senyor,
torna´m la bossa dels tres rals,
que tu ja ets ric.
El senyor Antonescu estava cada vegada més enfurismat. Ell era un home ric i poderós, acostumat a fer sempre la seva voluntat sense que ningú el gosés contradir ni, menys encara, posar-lo en evidència, com ara s´atrevia a fer aquell gall tan descarat.
Va manar que sortissin tots els criats de la casa a ajudar el cotxer en la seva persecució del gall, però aquest no es deixava agafar. Així que se li acostaven els del servei del senyor Antonescu, amb un vol curt i ràpid, passava de la branca del roure a la paret del galliner, de la paret del galliner a dalt la teulada i d´allí un altre cop a una de les branques del roure. I totes les gallines que hi havia al galliner, que no havien vist mai un gall tan valent i tan pinxo, s´anaven esvalotant cada cop més.
I amb una veu cada vegada més aguda i estrident, el gall no deixava de cridar:
Quiquiriquic, quiquiriquic,
Gran senyor,
torna´m la bossa dels tres rals,
que tu ja ets ric.
Fins que la paciència del senyor Antonescu es va acabar. Va comprendre, al capdavall, que no hi havia res a fer, i com que, és ben veritat, no li veia pas de tres rals ni de quatre, va agafar la bossa i la va llençar per la finestra mentre deia, ple de despit:
- Aquí tens la bossa, gall del dimoni, i fuig d´aquí d´una vegada, que no vull sentir mai més el teu quiquiriquic.
I el gall va agafar la bossa amb el bec i se´n va anar, la mar d´ufà i d´orgullós. Tant, que totes les gallines del galliner del senyor Antonescu, plenes d´admiració per aquell gall extraordinari, amb aires de capità general o de primer tenor d´òpera, van saltar la paret del galliner i el van seguir com si fossin un ramat d´ovelles.
El vell Calotescu s´havia penedit amargament d´haver fet fugir el seu gall a cops de garrot. Compteu, doncs, quina alegria que va tenir quan el va veure arribar duent al bec una bossa amb tres rals i seguit de tot aquell esbart de gallines ponedores.
A partir d´aquell dia se li va haver acabat la misèria, perquè podia menjar tants d´ous com volia i encara i encara li´n quedaven per anar a vendre al mercat.
Quan la vella Petresca es va adonar de la prosperitat del seu veí, es va engelosir de mala manera, perquè ella havia de viure només, únicament, dels ous que li donava la seva única gallina. I va anar a preguntar al vell Calotescu com s´ho havia fet per aconseguir aquella prosperitat.
- Vaig segur el teu consell -li va dir el vell Calotescu-. Vaig apallissar el meu gall, aquest se´n va anar i va tornar amb una bossa de diners i totes aquestes gallines. Si vols prosperar, no has de fer sinó apallissar la teva gallina.
La pobra Petesca va fer el que li deia el seu veí, va clavar una bona pallissa a la seva gallina. Però la pobra bèstia no ho va poder resistir i es va morir de les patacades. I a partir d´aquell dia, l´avara i envejosa Petresca es va quedar sense els ous que, fidelment, li ponia cada dia la seva gallina.
(*) Extret del llibre La volta al món en vuitanta contes.
