Editorial Menorca S.A.. xoc@menorca.info
Dibujo de "Zaca"
Barcelona
Palma de Mallorca
Tarifas suscripción
Tarifas publicidad
Quiénes somos
Suplementos
Sección: xoc Volver a la portada >>

Aquesta setmana ens fa il·lusió mostrar-vos una ermita consagrada a la Mare de Déu de Gràcia que hem trobat enmig dels Pirineus. Una església romànica del segle XII, amb torre de secció quadrada, suspesa enmig de la calma de les grans muntanyes blanques.

Enmig dels Pirineus, una ermita de la Mare de Déu de Gràcia


Ermita romànica. Caminant la trobam a 10 minuts costa per amunt del poble conegut com El Run, a la província de Huesca

Una construcció del segle XII representativa de l´art romànic llombard

R.C.V.

Aquesta setmana al suplement "Xoc" ens fa il·lusió mostrar-vos una ermita romànica del segle XII que duu el nom de la Mare de Déu de Gràcia i que hem trobat enmig dels Pirineus.

Com tots sabeu, a Maó, l´ermita de la Mare de Déu de Gràcia està ubicada on fins fa poc eren les afores de la ciutat, encara que avui ja quasi s´integra dins del casc urbà, i és una ermita rural emblancada començada a construir a mitjans del segle XV.

En realitat, a nivell estructural i arquitectònic, poques semblances trobam entre l´ermita mediterrània i l´ermita dels Pirineus. Ara bé, la mateixa devoció, tot i estar separades per terra, mar i altes muntanyes ens permet establir un pont imaginari entre Maó i una petita població aragonesa coneguda com El Run, de 36 habitants en total, a 828 metres d´alçada sobre el nivell del mar.

L´ermita de "Nuestra Señora de Gracia" dels Pirineus es va consagrar l´any 1104 i pertany als últims moments del primer romànic, conegut com a romànic llombard. Silenciosa i integrada en el paisatge, esquitxada de neu, és coneguda arreu per la seva torre de secció quadrada i les seves finestres geminades.

Es diu art romànic al corrent artístic predominant a bona part de l´Europa cristiana des de finals del segle X i fins ben entrat el segle XIII. Una època de ressorgiment espiritual, social, econòmic i demogràfic després d´una etapa fosca, diuen, dominada per la superstició i pel temor al canvi de mil·lenni.

A l´arquitectura, el romànic és un estil que es caracteritza per construccions de grans pedres sòbries i equilibrades. Les esglésies solen ser ermites rurals de planta de creu llatina, amb una sola nau, petites i fosques. Destaquen elements decoratius com per exemple les lesenes (les faixes verticals i estretes que divideixen els paraments dels murs i que aguanten els arcs). Les construccions romàniques són edificis que no obren molts d´espais a la llum (perquè la pròpia estructura no ho permet) i que creen un ambient de recolliment especial. Molt diferent a la sensació que anys després cercaran les esglésies gòtiques, dissenyades per impressionar de llum i de grandària, per empetitir l´ésser humà davant de Déu.

Enmig dels Pirineus

L´ermita romànica de "Nuestra Señora de Gracia" la trobam enmig dels Pirineus, aquesta serralada que s´estén des de la costa cantàbrica fins a la mediterrània, i que ajunta la Península Ibèrica amb el continent europeu. La unió no només és física, i és que travessant les grans muntanyes han arribat a la Península gent i idees vingudes del nord. És el cas de l´estil romànic llombard, per exemple, que com a expressió artística arranca del nord d´Itàlia i passant pel Pirineus, entra a Catalunya i Aragó estenent-se pel nord d´Espanya fins a Galícia. L´art romànic, diuen, fa el recorregut que ens du cap a Santiago, destí de peregrinació cristiana en el passat i encara avui.

Els pobles que s´escampen pels Pirineus, per aquestes magnífiques muntanyes nevades, són l´expressió d´un intercanvi estrany. Comerciants, peregrins i aventurers han obert i recorregut camins impossibles, fundant pobles a racons inversemblants i aïllats.

El Run, el poble de la nostra ermita, es troba a la Vall de Benàs o de Benasque, al Pirineu Central, rodejada de muntanyes que superen els 3.000 metres d´altura. Posets, Perdiguero, Aneto... són alguns dels noms d´aquests gegants que dibuixen a la vall un espai bellíssim de llacs i rierols, de roca i de bosc, amb extraordinària varietat de paisatge i de vida animal. La vall és terra fèrtil de cultius, travessada pel riu Ésera i als seus 530 Km2 hi trobam 30 poblets diferents que sumen entre tots 2.500 habitants.

El Run és silenciós i s´assembla als pobles dels voltants. Casetes de pedra fosca i de llenya, amb teulades de pissarra. Carrerons estrets i places tranquil·les on sembla que la calma del passat encara hi és suspesa en l´aire. De la plaça principal del poble surt un caminet que s´enfila per amunt. "Ermita de Nuestra Señora de Gracia. 10 minutos" diu un cartell de llenya, i és d´aquesta manera que se´ns convida a aixecar els ulls a la muntanya i començar l´ascens cap al replà on finalment trobarem l´ermita romànica de Gràcia, que quasi té 1000 anys, i que ens contempla envoltada de naturalesa salvatge, espectacular i blanca.


Pinzellades de l´ermita d´aquí


Ermita de la mare de Déu de Gràcia de Maó.

L´ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Maó és l´escenari de molts d´esdeveniments religiosos, socials i festius, i es va començar a construir l´any 1436, encara que amb els segles, s´hi han introduït canvis i s´han fet multitud de reformes.

És una ermita rural, en origen i d´estructura, tot i que amb el pas dels anys ha anat quedant cada vegada més integrada en l´àmbit urbà, en l´ambient modern de la ciutat. Durant el segle XVI va ser reconstruïda després de l´assalt dels turcs i per exemple, el pòrtic i la façana que podem contemplar ara, són del segle XVIII, mentre que l´espadanya actual va ser reconstruïda l´any 1952, després de quedar feta miques durant la Guerra Civil.

La primera església, l´edifici original, era molt més petitó. Justament el que avui en dia és només la nau, sense capelles laterals. Aquesta nau, és una de les poques construccions gòtiques que es conserven a Menorca, juntament amb la Catedral de Ciutadella.

Una altra de les característiques de la nostra ermita rural de la Mare de Déu de Gràcia és que té el cementiri de Maó al costat; però açò no ha estat així sempre. Va ser durant el segle XIX que una decisió estatal va prohibir els enterraments fora dels llocs destinats a cementiri. S´aconseguia així acabar amb una pràctica insalubre i traslladar els enterraments fora dels nuclis urbans. L´any 1813 va començar a construir-se el cementiri que coneixem avui, tot i que va tardar anys en estar acabat. Des de llavors l´ermita ha estat vinculada no només al món dels vius, sinó també al món dels morts, com diu Llucia Pons Olives al seu llibre sobre ermites rurals de Menorca.


Titular siguiente: Concurs de sudokus a l´IES Josep Miquel Guàrdia

........................
Menorca
.info es un producto propiedad de Editorial Menorca S.A.
Queda totalmente prohibida la reproducción total o parcial a través de
cualquier medio de los contenidos publicados en este sitio web
sin la expresa autorización de la empresa editora.