Un dels millors acudits que he sentit mai és el d´aquell home (devia ser migjorner) a qui van demanar com ho havia fet per arribar als cent anys i va respondre feliç:.-No discutint amb ningú.L´altre va quedar sorprès.
-No serà per açò?
I ell, tranquil i somrient, va contestar:
-Idò! No serà per açò!
Hi he pensat avui que m´han tornat a venir amb solfes darrera que si català o menorquí i jo, que vull viure més de cent anys, ja no tenc ganes de discutir amb ningú.
Sobretot amb gent que no en té ni idea i ralla i pontifica des de la més fanàtica incultura.
Jo a un mecànic no li dic com m´ha d´adobar el cotxe ni don lliçons al meu metge.
Però així està el pati.
Vaig conèixer un tipus que rallava sobre llibres a una ràdio i no sabia qui era Miguel Torga ni havia llegit Juan Rulfo. Ho jur.
M´agrada conversar i crec que hem d´aprendre a discrepar amb sentit de l´humor disposats sempre a conviure harmonitzant les nostres diferències.
Sí, vull ser com el centenari de l´acudit i no discutir amb ningú, però clar, tot va bé fins que surt el tema de la llengua i aquí comença el fandango.
És un tema visceral (com el futbol!) i n´hi ha que en rallen amb ràbia: que si noltros som menorquins i es catalans mos volen imposar sa seva llengua, que si es menorquí es perdrà no perquè es ralli cada vegada més en castellà, sinó per culpa de les classes de català, etc.
I jo no hi vull discutir.
Crec que ja he fet prou articles entenedors sobre aquest tema i n´estic cansat.
Com deia el tango de Gardel: "Hoy resulta que es lo mismo/ ser derecho que traidor!/ Ignorante, sabio, chorro,/generoso, estafador./¡Todo es igual! ¡Nada es mejor!/ ¡Lo mismo un burro/que un gran professor".
Un poeta català, Joan Vinyoli, deia: "...penso que hem de treballar sense complexos d´inferioritat. Jo escric com si el català no fos una llengua d´àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d´Ausiàs March".
El problema és que molta gent d´aquesta que ho sap tot i presenta símptomes claríssims de diglòssia i autoodi no han llegit mai Ramon Llull ni saben qui era Ausiàs March, però és igual, tanmateix... Noltros som menorquins, mos volen imposar es català i quan sortiguem de s´illa no podrem anar aumón.
No hi valen arguments ni estudis ni raonaments. La llengua s´ha polititzat i és un tema que no accepta raciocinis filològics, sinó explosions viscerals.
I jo no vull discutir amb ningú.
Ni amb la persona que a un bar m´ha intentat defensar Pinochet.
No entenc com li poden fer un funeral nacional a un dictador tan cruel i despietat. No entenc com un fill seu, també militar, pot reclamar una nova dictadura i que en el sermó de la missa el capellà no tengui ni un cristià record per a les víctimes i els desapareguts.
Val més parlar de llibres.
Segur que el de referència d´aquest any 2007 serà els "Assaigs" de Montaigne i molts es demanaran on teníem oblidat aquest moralista francès que escrivia en una torre amb les bigues plenes de citacions llatines i gregues.
Més d´un, després de llegir-lo, es plantejarà sorprès com hem pogut viure tants anys sense ell, però açò són coses de la postmoderna banalització cultural.
Montaigne va escriure que saber molt et fa dubtar més i que la principal ocupació de la seva vida va ser passar-s´ho bé conscient que la veritable llibertat consisteix en el domini absolut d´un mateix i que la prova més clara de la saviesa són una alegria i serenor constants.
Marcat pel fet que tres membres de la seva família havien estat acusats de "marrans" (conversos que practicaven el judaisme en secret) i cremats per la Inquisició, Montaigne va ser un escriptor model de tolerància, convivència i antidogmatisme.
Va viatjar per Itàlia i Alemanya, va ser alcalde de Burdeus i va haver d´intervenir com a posador de seny en els duríssims conflictes de la guerra religiosa entre protestants i catòlics que la nit de sant Bartomeu va culminar amb la massacre de 10.000 hugonots.
La seva prosa fluïda, modulada per la cadència llatina, però molt propera a l´oralitat ("jo parlo en el paper com parlo al primer que trobo") i el seu pensament contrari a la imposició per la força, apassionat per la lucidesa, la comprensió i la llibertat, són avui més actuals que mai.
Llegir de nit, dins el llit, és un dels millors, més grans i savis plaers que pot gaudir l´ésser humà, però els vespres veim massa tele.
Montaigne deia més o menys que hem de prestar-nos als altres, però donar-nos només a nosaltres mateixos.
Humils davant els elogis i ferms davant les ofenses.
La meva àvia, que era una beata, sempre tenia damunt la tauleta de nit un llibre de pensaments i aforismes que es deia el Kempis. Jo el solia fullejar. Un dia en vaig llegir un que em va marcar de per vida: "No eres mejor porque te alaben ni peor porque te vituperen".
L´important és el que fem, sentim, vivim, donam i compartim.
En el fons, crec que el millor que li pot passar a un ésser humà és que d´ell diguin allò que Gorki va escriure de Txékhov: "En presència d´Anton Pavlovich tots sentien un desig de ser més senzills, més sincers, més ells mateixos".
En açò estem.
I si pot ser, sense haver de discutir amb ningú.Un dels millors acudits que he sentit mai és el d´aquell home (devia ser migjorner) a qui van demanar com ho havia fet per arribar als cent anys i va respondre feliç:
-No discutint amb ningú.
L´altre va quedar sorprès.
-No serà per açò?
I ell, tranquil i somrient, va contestar:
-Idò! No serà per açò!
Hi he pensat avui que m´han tornat a venir amb solfes darrera que si català o menorquí i jo, que vull viure més de cent anys, ja no tenc ganes de discutir amb ningú.
Sobretot amb gent que no en té ni idea i ralla i pontifica des de la més fanàtica incultura.
Jo a un mecànic no li dic com m´ha d´adobar el cotxe ni don lliçons al meu metge.
Però així està el pati.
Vaig conèixer un tipus que rallava sobre llibres a una ràdio i no sabia qui era Miguel Torga ni havia llegit Juan Rulfo. Ho jur.
M´agrada conversar i crec que hem d´aprendre a discrepar amb sentit de l´humor disposats sempre a conviure harmonitzant les nostres diferències.
Sí, vull ser com el centenari de l´acudit i no discutir amb ningú, però clar, tot va bé fins que surt el tema de la llengua i aquí comença el fandango.
És un tema visceral (com el futbol!) i n´hi ha que en rallen amb ràbia: que si noltros som menorquins i es catalans mos volen imposar sa seva llengua, que si es menorquí es perdrà no perquè es ralli cada vegada més en castellà, sinó per culpa de les classes de català, etc.
I jo no hi vull discutir.
Crec que ja he fet prou articles entenedors sobre aquest tema i n´estic cansat.
Com deia el tango de Gardel: "Hoy resulta que es lo mismo/ ser derecho que traidor!/ Ignorante, sabio, chorro,/generoso, estafador./¡Todo es igual! ¡Nada es mejor!/ ¡Lo mismo un burro/que un gran professor".
Un poeta català, Joan Vinyoli, deia: "...penso que hem de treballar sense complexos d´inferioritat. Jo escric com si el català no fos una llengua d´àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d´Ausiàs March".
El problema és que molta gent d´aquesta que ho sap tot i presenta símptomes claríssims de diglòssia i autoodi no han llegit mai Ramon Llull ni saben qui era Ausiàs March, però és igual, tanmateix... Noltros som menorquins, mos volen imposar es català i quan sortiguem de s´illa no podrem anar aumón.
No hi valen arguments ni estudis ni raonaments. La llengua s´ha polititzat i és un tema que no accepta raciocinis filològics, sinó explosions viscerals.
I jo no vull discutir amb ningú.
Ni amb la persona que a un bar m´ha intentat defensar Pinochet.
No entenc com li poden fer un funeral nacional a un dictador tan cruel i despietat. No entenc com un fill seu, també militar, pot reclamar una nova dictadura i que en el sermó de la missa el capellà no tengui ni un cristià record per a les víctimes i els desapareguts.
Val més parlar de llibres.
Segur que el de referència d´aquest any 2007 serà els "Assaigs" de Montaigne i molts es demanaran on teníem oblidat aquest moralista francès que escrivia en una torre amb les bigues plenes de citacions llatines i gregues.
Més d´un, després de llegir-lo, es plantejarà sorprès com hem pogut viure tants anys sense ell, però açò són coses de la postmoderna banalització cultural.
Montaigne va escriure que saber molt et fa dubtar més i que la principal ocupació de la seva vida va ser passar-s´ho bé conscient que la veritable llibertat consisteix en el domini absolut d´un mateix i que la prova més clara de la saviesa són una alegria i serenor constants.
Marcat pel fet que tres membres de la seva família havien estat acusats de "marrans" (conversos que practicaven el judaisme en secret) i cremats per la Inquisició, Montaigne va ser un escriptor model de tolerància, convivència i antidogmatisme.
Va viatjar per Itàlia i Alemanya, va ser alcalde de Burdeus i va haver d´intervenir com a posador de seny en els duríssims conflictes de la guerra religiosa entre protestants i catòlics que la nit de sant Bartomeu va culminar amb la massacre de 10.000 hugonots.
La seva prosa fluïda, modulada per la cadència llatina, però molt propera a l´oralitat ("jo parlo en el paper com parlo al primer que trobo") i el seu pensament contrari a la imposició per la força, apassionat per la lucidesa, la comprensió i la llibertat, són avui més actuals que mai.
Llegir de nit, dins el llit, és un dels millors, més grans i savis plaers que pot gaudir l´ésser humà, però els vespres veim massa tele.
Montaigne deia més o menys que hem de prestar-nos als altres, però donar-nos només a nosaltres mateixos.
Humils davant els elogis i ferms davant les ofenses.
La meva àvia, que era una beata, sempre tenia damunt la tauleta de nit un llibre de pensaments i aforismes que es deia el Kempis. Jo el solia fullejar. Un dia en vaig llegir un que em va marcar de per vida: "No eres mejor porque te alaben ni peor porque te vituperen".
L´important és el que fem, sentim, vivim, donam i compartim.
En el fons, crec que el millor que li pot passar a un ésser humà és que d´ell diguin allò que Gorki va escriure de Txékhov: "En presència d´Anton Pavlovich tots sentien un desig de ser més senzills, més sincers, més ells mateixos".
En açò estem.
I si pot ser, sense haver de discutir amb ningú.
