Àngels AndreuEl títol no és meu, pertany a un dels comentaris del sempre destacable Antoni Bassas als matins de "Catalunya Ràdio". Té raó quan diu que cada cop és més difícil ensenyar a nens súper estimulats per tota mena de pantalles, sovint procedents de cultures diferents, o emocionalment ferits pel fracàs familiar. La cosa sembla que empitjora a l´arribada a l´ESO, on la majoria no vol seguir estudiant i han vist tanta telescombraries que creuen que no cal fer cap esforç per arribar a ser un adult.
L´amic Bassas feia menció a que cal revisar, de dalt a baix, la carrera de mestre. Per una banda defensa que haurien d´estar més ben pagats, per la importància de la seva feina i, per l´altra, que cal avaluar-los de manera més exigent.
No hi ha dubte de les dificultats diàries amb què es troba el sector amb l´alumnat, de la diversitat cultural a les aules, de la manca de recursos humans i materials i, a Menorca actualment, podem afegir-hi la falta d´espai físic o d´especialistes. Quan comentes la gestió educativa de les Illes, resulta que, per sort, gastem un pressupost enorme en educació, però la nota final indica que ens hem de conformar amb un alt nivell de fracàs escolar.
Seguia amb interès els seus comentaris, sobretot en el moment just en que feia referència a que hem de poder mesurar l´eficiència del professorat, els qui haurien d´acceptar que no estan preparats per gestionar convivències complexes, utilitzar pissarres magnètiques combinades amb l´ordinador, confeccionar el conegut trilingüisme del futur i ensenyar en anglès o adaptar els aprenentatges amb les noves tecnologies. A més d´un, amb coneixements pedagògics de dalt de tot, el teclat li fa rampa i com que els aparells ho saben, tan sols d´apropar-se als PC, ja s´espatllen.
Al famós desconcert del món de l´educació en el què estem immersos, amb gran part de culpa de l´administració i de les famílies, hi hauríem de començar a posar qualque referent més. Tenim als mestres, mira què fem, abandonats de la mà d´unes jornades diàries on sorgeixen multitud de dificultats i problemes, que en moltes ocasions requeririen la intervenció d´altres àmbits professionals i que resolen, de la millor manera que saben fer.
Com que estic d´acord amb que "dir-se mestre", avui, és cosa de molta importància, voto per promoure incentius a canvi d´objectius, sense por, que ningú es pensi que es tracta d´una intromissió a la seva competitivitat professional, sinó com una fermança de futur. No crec que els problemes actuals, deguts en gran mesura a la multiculturalitat als centres educatius i als nous models de família, vagin a menys. Necessitem idò estratègies per al demà que ha d´esdevenir. Si cada dia que passa i any que empeny han d´oferir més quantitat i més qualitat de temes... estaria bé que se´ls gratifiqués per actualitzar i millorar les seves carreres, com un al·licient a la comesa.
"La importància de dir-se mestre" en el 2007 implica treballar, cada dia, per millorar la qualitat de l´ensenyament, cosa impossible si no progressen amb la mateixa mesura els sabers dels professionals. Si en qualsevol altre àmbit, per obtenir un millor i major creixement de les empreses, s´ha de passar per una formació continuada dels recursos humans, en educació, més que mai, s´ha de fer Escola de veritat. Mestres, administració i pares, sona la sirena, tots a estudiar!
