Na Natatxa Rasputinova i na Margalida se van mirar una a l´altra sense saber què dir. Totes dues ho havien vist, però era tan estrafolari que no s´ho volien creure.Finalment, na Natatxa, no va poder més i va disparar:
Tu has vist açò que jo he vist?
Sí, ho he vist, va respondre na Margalida ben retgirada
El conseller s´ha instal·lat davall la taula del seu despatx, és ver que sí? va insistir la secretària russa.
És tal com ho dius, va respondre na Margalida, blanca com el paper. Però és que encara hi ha més...
Encara més? Va fer na Natatxa sense arribar-s´ho a creure.
Sí, va continuar na Margalida. M´ha dit que espera una visita, i que li arrevi coixins perquè quan arribin se puguin asseure devora ell, davall la taula. I la pobre Margalida es va posar a plorar...
Na Natatxa va alçar la mirada al cel, i allà va poder veure el nostro espia, aferrat al llum de l´esperiment, disfressat una vegada més de 38 per cent de descompte. Era mal de fer no veure´l, però com que no arribava a caure, tothom en aquella casa el trobava la cosa més normal del món.
Jo no me puc estar, va dir na Natatxa a na Margalida, després de fer un mom a l´espia. Me´n vaig a veure el conseller i li demanaré si li ha agafat qualque mal.
I així ho va fer.
No estimada, no, no me succeeix res d´especial, li va respondre el conseller amb una gran parsimònia. Són coses del càrrec, saps? Ara he de fer veure que estic patint la persecució política dels dolents, que com saps governen a Madrid...
Na Natatxa devia posar tal cara de sorpresa que al conseller li van brollar les arrels antropològiques:
Mem, va dir, que no ho entens? La millor manera de representar que mos persegueixen és amagar-mos davall la taula.
Però quan deia aquestes paraules va arribar la visita, que no era altra que les autoritats d´un poble que els hi han de desviar la carretera general fa un segle, amb túnel inclòs, allà a l´illa de les vaques.
Quan van veure aquell panorama no entenien res. Però sort que els acompanyava un director general de la casa, que es veu que ja sabia de què anava la cosa, perquè sense fer cap comentari va agafar coixins i els va asseure a tots devora el conseller, davall la taula.
Na Natatxa se va retirar discretament, però darrera la porta va trobar na Margalida que furonava i se va quedar devora ella amb el mateix objectiu.
Benvinguts, els hi va dir el conseller a les autoritats locals allargant la mà. Ja ho poden veure, aquests de Madrid mos tenen sotmesos a una persecució política...
Com que era ben clar que estaven tan espantats que no sabien què dir, el conseller va continuar:
Sí, sí, ben cert. Ja deven saber com ha acabat el conveni de carreteres. Diven que vam frisar massa a gastar allò que no teníem i ara no mos en volen donar més... Ben bé persecució política.
I com que les autoritats locals continuaven sense badar boca, el conseller va continuar:
I ja deven saber també el que ha succeït amb la dessaladora que havíem de construir a la seva illa, aquella que vostès de primer no volien... Idò mos han dit que si tenim tanta frisera, que la paguin per allà baix, on hem permès tants d´apartaments que ara no hi ha més aigo que la del lago. Persecució política de la bona.
Finalment, el que semblava que comandava més de les autoritats locals, va rallar:
Tot açò que diu, senyor conseller, me sembla molt bé, però noltros venim a reclamar l´obra que tenim pendent amb vostès, que són qui governa aquí. O és que en comptes de governar estan amagats davall la taula?
Mem, va dir el conseller, si s´ho han de prendre d´aquesta manera...
I d´una revolada es va alçar, va travessar el seu despatx i va fer córrer una cortina. Darrere van aparèixer uns quants càvecs i pales, i exactament sis carretons d´empènyer.
Que no governam, diven? va fer amb cara d´indignació a les autoritats locals. Idò en comptes de tanta crítica, s´enduguin ara mateix aquests arreus al seu poble i ja poden començar a fer túnel.
