A tall de manifest fundacional NUMA Espais de Cultura inaugurà dimarts la seva seu a la plaça Quintana de Mar (Ciutadella de Menorca) amb una retrospectiva de Caspar Berger. L’escultor holandès (Utrecht, 1965) ens presenta vint-i-cinc anys de treball explorant la condició humana, qüestionant l’observador sobre la seva identitat i apel·lant a la introspecció com a eina per a l’assoliment d’una societat més lliure, justa i fraternal.
«Inner voice» és el títol que emmarca les quatre línies de treball fonamentals en l’artista: Skin, Skeleton, Universe i Spirit. En cadascuna explora els distints vessants que ens fan humans: els límits entre nosaltres i l’exterior, la mort, les creences i la recerca de significat. Si bé a Berger se’l qualifica d’artista conceptual, les seves escultures estan molt lligades a la tradició, tant en el procés creatiu com en les qualitats plàstiques de l’obra. Sovint afirma que és un italià nascut als Països Baixos per accident. Es reconeix admirador de Miquel Àngel Buonarroti, si bé la bellesa de les seves obres està enfora de l’idealisme del Renaixement. Admira l’estètica del director de cinema Paolo Sorrentino, l’ambigüitat que plana en les seves cintes. Els seus autoretrats en bronze, silicona o resina epoxi —en bona part de la seva obra empra la seva fisonomia, com tants i tants artistes han fet— ens remeten a un bust de Johan Gregor van der Schardt (1530-1581), d’una contemporaneïtat aclaparadora. Com sovint passa amb els artistes conceptuals el discurs teòric que anima les seves obres necessita ser conegut per apreciar-ne els valors plàstics i estètics. Amb aquesta entrega esper contribuir a la seva comprensió.
L’estètica de Caspar Berger està lluny de la bellesa clàssica i de l’estètica del brillant i asèptic que domina una part de la creació contemporània, més pensada per acontentar l’observador que per incomodar-lo. Fins i tot les obres de la sèrie Universe, fetes amb una barreja de pols de palissandre i resina epoxi brillant, ens creen un cert neguit a causa de la forma de sarcòfag i el color fosc, entre vermell i negre depenent de la llum que hi arriba («Inner Voice»). Les diferents figures ens remeten a les postures i moviments que associam al res en distintes religions (islamisme, cristianisme, hinduisme, etc.) i a la salutació en diverses ideologies (feixisme, comunisme, etc.). És la nostra identitat col·lectiva, en la qual cadascú de nosaltres es pot encabir a manera d’estoig d’un instrument musical.
Skin és possiblement la sèrie en la qual l’estètica de Caspar Berger cerca uns límits més extrems, allà on la lletjor, la rugositat i la deformació són emprades per sacsejar-nos. En uns casos les masses aparentment informes deixen entreveure parts del cos. Estan fetes amb silicona negra a manera de pell rugosa i serveixen com a potent metàfora de la nostra fragilitat (Self-portrait 17 i Personal space/Self-portrait 12). En altres casos el material emprat és el bronze, amb què la seva pell és reproduïda i crea una aparença real, animada, del metall. En algunes deixa els forats i imperfeccions que resulten d’haver fet un motlle de cera fina i en la majoria manté el metall que s’expandeix per les esquerdes dels motlles per significar com de polièdrica és la nostra identitat i efímeres les nostres relacions i vivències (Group, Familiy, Self-portrait 4).
En les obres inscrites a la sèrie Skeleton l’autor ha explorat altres tècniques per incitar l’observador a demanar-se per què som aquí o què deixarem quan ens n’anem. Els seus ossos, obtinguts després d’una tomografia assistida per ordinador i la seva impressió en acrilat 3D, plata, llautó o bronze esdevenen per a ell relíquies. S’inspira en l’escultor Benvenuto Cellini (1500-1571), quan en un sentit metafòric referit al Dia del Judici Final (els morts reviuran en créixer els tendons, la carn i la pell) dona vida a les escultures en fosa de bronze en dotar-les d’esquelet (estructura) i carn (guix). Aquesta pràctica també és present en altres cultures, des del Neolític fins a Papua Nova Guinea.
Als jardins de s’Albufera de NUMA Espais de Cultura, dues obres ubicades a dues coves talaiòtiques criden especialment l’atenció. En una, Judas, una escultura en bronze. Una meitat de Judes sosté en una mà una bossa amb les trenta monedes de plata que rebé per trair Jesús, l’altra meitat és una massa informe. Caspar el fa més humà que la resta dels apòstols per posar en relleu que també nosaltres podem ser Judes. A l’altra cova, Lamb of god/self-portrait 50, after Van Eyck, dins la sèrie Spirit. L’esquelet de l’anyell de Déu, fet amb llana, exhaust, renuncia a alliberar-nos del pecat, i ens commina a actuar per nosaltres mateixos.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.