Llegeixo amb estupor que l’Ajuntament de Sant Lluís pretén construir, a la zona de Cap d’en Font i Binissafúller, 200 nous xalets, amb un increment de places d’allotjament en aquestes zones de les 111 actuals a devora les 800. 200 nous xalets. 700 noves places turístiques. Es diu aviat.
Passen els dies i l’estupor augmenta quan comprovo que no hi ha cap reacció davant d’aquest nou i silenciós atac al territori. La jugada no és massa difícil d’imaginar: gran promotora de Barcelona (Proinbi SL) que presentarà gran projecte i executarà gran construcció, obtenint uns grans beneficis amb els grans preus de venda actuals, i un Ajuntament que en cobrarà grans impostos a tort i a dret. Constructores, mà d’obra, empreses de serveis... Tothom en traurà la seva onça de carn. I és que els nombres fan feredat. Imaginem què pot valer avui dia un xalet a la costa menorquina, multipliqueu-ho per 200 i entendreu els interessos creuats que subjauen aquest tipus de negocis especulatius. Perquè no ens enganyem, aquest projecte de necessitat, cap ni una. És especulació ‘pura i dura’, de manual. Paral·lelament, això sí, l’Ajuntament de Sant Lluís proclama a bombo i platet l’inici de la construcció d’11 vivendes de protecció oficial al municipi. 11. Quina sort que Sant Lluís sigui el municipi més ric de Menorca...
El GOB, llegeixo, al·lega al projecte del litoral temes majúsculs de disponibilitat i de qualitat d’aigua, així com de gestió de residus, que consideren insuficients i poc clars. Imagino que l’Ajuntament no ho veu així sinó tot el contrari, i al capdavall tot plegat és qüestió de sensibilitats, o se’n té o no se’n té, i ja sabem que la bitlletera, d’aquests temes, no hi entén.
Penso, trist, en com al sector turístic, immobiliari i a l’administració li ha faltat temps per fer aixecar la famosa moratòria turística aprofitant els nous vents favorables lliberals que bufen a les Balears. Encara hi ha espai per més, ens diuen. No hi ha pas massificació, clamen, quan tots ho sabem i ho patim cada dia. Cal créixer per generar riquesa, reciten com un mantra. És un camí que ja sabem on porta.
I penso també en com de paradigmàtic és continuar sacrificant natura, qualitat de vida, silenci i tranquil·litat en l’altar insaciable del creixement, sempre el creixement, aquest maleït sagrament que ens regeix i que està col·lapsant la nostra civilització i que, en el cas de Menorca, justament per limitada, justament per petita, ens està fent perdre allò que ens feia especials, i que és exactament allò que teníem per oferir.
