Davant del mateix fet i dels milions d’interpretacions diferents que es poden donar, podríem posar-nos poètics i dir que les matemàtiques no són una ciència exacte, ja que ni la més complexa de les equacions pot explicar per què podem riure i plorar, al mateix temps i pel mateix motiu, posem que per amor com exemple, entenent aquest com a sinònim superlatiu de sentiment.
No hi ha, per tant, res més subjectiu que un sentiment. La provocació d’aquest és tan personal que pot esdevenir absolutament insondable, per tant, no som qui per a jutjar els dels demés.
Si, de manera immanent, no emprem sempre els ulls per veure, la boca per parlar i les orelles per escoltar, doncs veiem el que volem veure, callem el que no és políticament correcte i escoltem sols el que ens agrada escoltar; podríem pensar que som una espècie de cecs, muts i sords, pel que crec dificultós que els humans ens posem molts cops a la pell de l’altre per entendre’l.
Calen atributs i els citats sentiments, resumits en la paraula empatia, per fer una incursió dins la consciència i el judici aliens. «Zorra» és un insult, un sinònim dels molts que hi ha per dir «puta». Sembla que no ha d’haver-hi debat: Una Z és clarament una P (no?) i no fa falta veure-hi més enllà del nas. Però, i si analitzem el perquè del suposat insult i el perquè de la interpretació que li donem a la cançó de Nebulossa?
I no seré jo qui defensi el buit, embetunat i absurd concurs d’Eurovisión. No el miro amb interès des de Chiquiliquatre, el més gran artista que hem enviat allà en molts anys. Fa temps que quasi no considero música tot aquell pastel.
Però és que el moralment negatiu que s’atribueix des dels sectors extremats (a dreta i esquerra) a la cantant, penso que podria tranquil·lament girar-se fins a entendre-la, com crec m’ha passat a mi, però per això caldria que tots quants la critiquen escoltin i entenguin perfectament la lletra de la cançó que ens representarà a «Euroficción».
Maria Bas, en la faceta artística, es posa a la pell d’una dona ja no joveneta que ha patit els greuges i els estigmes de voler comportar-se com es comporten els homes quan a aquests ningú els assenyala per el mateix comportament que ella reclama: «Si salgo sola, soy la zorra. Si me divierto, la más zorra. Si alargo y se me hace de día soy más zorra todavía». Està despullant i denunciant el masclisme més ranci.
De veritat que no es veu?
Vivim en temps de censura, o millor dit, de la dictadura del políticament correcte. Sí, ara és millor ser dins una cleda i no destacar, que tenir veu pròpia i convertir-se en l’ovella negra que té la personalitat suficient per fugir d’aquesta cleda.
Heu sentit anomenar la Llei de Jante? La resumiré breument. Aquesta ‘llei’, típica dels països escandinaus però quasi desconeguda als països llatins, resa: «No vals res. A ningú no li interessa el que pensis. La mediocritat i l’anonimat són la millor elecció i si actues d’acord amb aquests principis, mai no tindràs grans problemes a la vida».
De veritat que nosaltres, llatins de sang calenta, hem de viure com si tinguem un pal de garnera fotut dins el recte? Tan estúpids i estirats hem tornat? Quan vàrem entrar a la secta del ‘borreguisme’?
Ja sé que arrufeu el nas els qui em tatxeu de dimoni roig i els que em considereu fatxa perdut, però no puc amb la hipocresia, m’enerva la falsedat. Quan es premia la manca de personalitat per davant de la valentia de dir el que sents, podem entendre que hem encarat la costa cap avall de la nostra evolució.
En aquest article, defensor de la llibertat d’expressió, no justifico personatges tan desagradables com Valtònyc, a qui només trobaria justificació si em vingués amb un certificat mèdic; estic fent, mentre defenso aquesta llibertat, també un passeig per la memòria d’algunes cançons que marcaren la meva joventut i que avui serien catalogades d’apologia a moltes coses que acaben en isme.
Cançons, cultura per tant, que no eren silenciades pel monstre censor social que abans anhelava llibertat. Però clar, ara vivim a una societat que anhela no sortir del ramat, de la cleda, del sembrat. Així tenim la cultura que ens mereixem. No és estrany certs nivells d’aprenentatge escolars ni la proliferació de partits polítics de bombetes de baix consum.
Ah, per cert, no m’agrada la cançó «Zorra». No m’agrada la música enllaunada que passa per sintetizador. Però encara m’agrada menys que em diguin del que puc menjar i del que no, i m’encenen els prejudicis morals envers les dones que, anem a ser masclistes, tenen més collons que molts d’homes.
