Aquesta narració a la qual he volgut llevar la pols, la va escriure mossèn Antoni Mª Alcover, en el seu dietari, d’aquest viatge, en el qual l’acompanyava el doctor Schändel per arreplegar el material, que temps a venir compondria el famós D.C.V.B. Si no vaig errat, aquesta anècdota ara tindria 117 anys. Per tant val la pena recordar-la. El seu començament és aquest.
«Puja'm dalt les bísties, i ja som partits cap a Torre de Cabdella, abans de sortida de sol! Preníem cap a llevant, i per amunt, per uns carreranys de cabres, que feien feredat, i venga un recingle i un altre, i un coster, i un altre, i si un era empinat i de mal paratge, l’altre encara ho era més; a redols tot és un erm, fins i tot sense una herbeta; a redols tot és pinar. El doctor Schädel debaixa de la bístia, perquè troba que fa mal qualcar; jo m’enginy damunt la sella i els estreps, i quasi sempre he d’anar ajagut damunt el coll de la bístia, de tan empinada que va per pujar. Sense estreps, faria estona que hauria tombat rost avall, per aquests barrancs. Hi ha un parell de punts tan perillosos, que en Miquel (es refereix al guia que els acompanyava) me fa davallar per por d’una desgràcia.
UN COMENTARI DE LA NATURA. El sol ja fa estona que ha sortit i envermelleix esplèndidament les cuculles de ponent i tramuntana, sobiranes, sublims; però nosaltres no el veiem; els turons que pugem ens tapen. A la fi devers les vuit, teu el cap i ens fan xicotina els seus raigs germanívols. En duen poca, de força; no ens donen gens de mala vida, i quan ens passen per alt, els enyorem prou, perquè fa un serení que gela, i som a 28 d’agost.
L’altre guia mena un ca; hem afinat un ranxet d’isards (cabres salvatges) i l’animal el ha pitjat darrere i el encalça per aquest penyals i pendents esglaiadors. Com som en coll, isards i ca corren com la bala pels sobergs recingles que tenim davant. L’altre guia s’asseu en el coll, mostra el camí a en Miquel i diu que se’n torna a Boí. Són devers les nou, i el teníem llogat i pagat per tot lo dia, però ell diu que no passa més endavant; i té cara de demanar-nos propina! Li diem que ja hem pagat l’amo seu i que no ens agrada pagar dues vegades, i manco a un que es porta de tal manera. El deixem assegut, fent mala cara, i emprenem la baixada. És tan dreta i feresta, que no és possible cavalcar. Cal anar a peu i davallar de braó, posant-hi els cinc sentits.
La pendent és dreta i ben llisa, tot un pedregar de lloses, i còdols, que s’estén rost avall uns quants quilòmetres. Es veu que en aquesta cresta del coll hi hauria un gran penyalar fluixenc, que la neu, i el sol l’anaren esbrellant i esmicolant, mentre que bocins petits anaren rost avall, formant un enterrossall esglaiador, perillós d’anar-hi, perquè no us podeu fer forts ni aferrar-vos en lloc. Aquell caminet, sol és practicable força de marrades i cercant tot es punts més forts.
HAVÍEM PERDUT LES GANES DE RIURE. Passat aquest pedregam, entrem dins un gravat un poc més pla amb suaus ondulacions. En tot allò que la vista destria no judiquem cap vila ni casa de camp, Com ens a temem, el caminet descompareix. En Miquel bé mira, i mirem tots, però no veiem rastre. Bona l’hem feta! Allà, avall, en el fons del barranc, sentim la corredissa del riu. La davallada es va fent més aspra i malambrosa. Com tot és glavat i les bísties rellisquen, peguem bot i anem a peu, ben poc a poc i amb molt d’esment per no rodolar dins l’abisme. Tots tres ens guardem a treure els ulls mirant si afinam rastre de camí. En Miquel va davant i ens diu que no tinguem por, que anem bé, però no el creim. El seguim perquè no hi ha més remei. Quina passada que ens ha fet aquell guia, deixant-nos abans d’esser en el lloc més perillós!
Ens exposem a romandre enrocats, sense poder passar envant ni enrere. Aleshores ja no en tenim cap de gana de riure. Avença'm darrera en Miquel Mújols, sense badar boca, mirant per tot arreu, cercant un caminet. A l’esquerra tenim un grandiós penyal d’on cau un torrent tot escabellat i seguim així com Déu vol, amb el cor com una llentia... En Miquel ens pren un poc d’avantatge, i cop en sec el sentim que pega crit: Ara he trobat es pas! Ja el tenim! Ens hi atraquem, i efectivament en el fons del barranc hi ha unes passadores; passem com a llamps par damunt, i botem a l’altra vorera. Ja estam salvats! Perquè ja feia una bona estona que havien perdut les ganes de riure.»
Fins aquí, arriba aquesta narració, que és un tros del dietari de Mn. Alcover per la comarca muntanyosa del Pallars, en companyia del filòleg alemany Bernhard Schädel, un dels primers i millors estudiosos estrangers de la nostra llengua.
D’aquestes anècdotes, que durant tots els anys que va durar la recerca del material, per compondre els 10 toms del famós D.C.V.B. segons Francesc de B. Moll, n’hi podríem afegir d’altres, que són ben agafadores. Esper que aquesta hagi agradat als llegidors. Fins un altre dia, si Déu vol.
