Allà a on existeix una experiència colonial encara viva a la memòria, la teoria política tendeix a ser més individualista, com si a cada individu li correspongués un territori en termes d’ «apropiació» originària i la tendència fos a desconfiar d’una eventual intervenció estatal dintre de l’esfera del que podriem anomenat el primat de la «propietat privada».
L’altre component essencial de les idees conservadores als EEUU són les relatives a la moral social, vinculades directament a les tradicions religioses amb les que arribaren a la «terra promesa» el colons originaris, aquells que es veuen a si mateixos com a «fundadors» de la «veritable» nació americana i -segons ells- la feren prosperar tot portant els indígenes a la irrellevància -o confinant-los a les corresponents «reserves»-. Que resulta compatible la proclamació de conviccions religioses amb l’avessallament -portat fins a l’extermini-dels primitius ocupants de determinats territoris és quelcom que veiem confirmat en l’acció política de l’actual primer ministre d’Israel Benjamin Netanyahu, condescendent -per no dir impulsor- amb la gradual colonització dels territoris ocupats.
La ideologia conservadora del Partit Republicà dels EEUU es pot vincular al que en el context europeu s’anomena «neoliberalisme», que demana baixar impostos, reduir la mida i el poder intevencionista de l’Estat en els afers «privats» vinculats al món dels negocis, i confiar-ho tot a la «iniciativa privada» i, en tot cas, a les donacions «caritatives» en favor dels més desenfeinats dintre de les pròpies fronteres, ja que als foranis se’ls barra el pas -que s’aclareixin a casa seva!-. En el context de la il.lustració del XVIII aquesta ideologia conservadora actual es pot vincular -o es voldria fer- amb la filosofia d’un John Locke, o a l’economia política d’Adam Smith, que ja parlava -el primer- tot i rebutjant les monarquies absolutes pròpies del passat i els vells privilegis que aquestes comportaven, dels «drets naturals» de «tot individu» -que Locke conceb com a anterior a tota configuració social a la qual s’arriba per la via del «pacte»- a la vida, la integritat física i moral i, en darrer terme, a la «propietat».
Si Locke parla de «iusnaturalisme» -els «drets naturals» inherents a tot individu- és per la senzilla raó de posar-los al resguard de l’acció de caire absolutista i arbitraria d’un eventual «monarca» que en demanda servitud i obediència, com ja sabem que era costum a l’Antic Règim -sense oposició, per no dir tot just el contrari, per part de les esglésies «estatutàries», en expressió de Kant-. Però el parentesc relatiu amb les filosofies polítiques liberals dels clàssics no resulta casual, sinó que és precisament allò que elaboren els «think tanks», els grups de «treballadors intel·lectuals» posats al servei dels interessos conservadors defensors, per tant, de l’estatu quo polític i social amb els corresponents privilegis. Com es pot distingir aquesta ideologia conservadora de la possibilitat de tota ideologia política alternativa? Per la centralitat que es confereix a l’economia com a motor del desenvolupament ja no només social global -de la Nació Americana-, sinó de la pròpia realització personal i la conseqüent idea de felicitat, reconeixement i èxit. Tot intent de bastir una ideologia política progressista passa per la redefinició del concepte de «llibertat» en termes alternatius al de l’esperit de l’«individualisme possessiu» que inspirà -sota una pretesa legitimació divina- els avantpassats colons de les terres que ocuparen en termes de propietat privada.
Que una legitimació religiosa de l’apropiació de les terres no els degué semblar «garantia» suficient a aquells «precursors» de «l’Amèrica primer» ho posa de manifest la tendència a recolzar-se en la possessió -igualment privada- i l’eventual ús -en defensa d’allò propi- de les armes de foc, especialment quan els colons havien d’enfrontar-se als «salvatges», entenent per tals els qui no feien ús -desafortunadament per a ells- de la pólvora. L’Estat «modern», per tant, s’aixeca «ja» sobre una certa forma de violència.
En aquest sentit convé distingir la noció de l’Estat-Nació -concepte fàctic compartit posem per cas, pels EEUU i Israel, l’acció «colonitzadora» del qual resulta evident-, de la idea -en termes de filosofia política- d’Estat com a institució resultant de la objectivització de certa noció -ètica- de la raó pràctica. En aquest darrer sentit -idealista- l’«Estat» és una figura política en procés continu de reformulació -donat el seu abast universalista- que cal ubicar més enllà de l’Estat-Nació, el propòsit de la qual és servir de garantia del compliment dels drets fonamentals de «tota» persona, val a dir, del concepte jurídico-polític dels «drets humans», en el benentés que Sense Estat de Dret, ni criteris reals de justícia -més enllà de les consideracions economicistes relatives a la idea de «benestar»-, no hi ha legitimitat autèntica, sinó perpetuació de les velles relacions de domini. La de «benestar» pot ser més o menys real, segons es posi -o no- com a ‘telos’ la realització de la justícia.
