A vegades, perfilar un esquitx és bastant complicat, atès que coincideixen diferents temes, aparentment inconnexos, com és el cas d’avui.
D’una banda, «Es Diari» va ple d’opinions pel que fa al centre de formació professional des Castell -ja sabeu, una població «arrabalera» nascuda al voltant d’un castell armat i desplaçada a la ubicació actual per motius estrictament operatius, dissenyada seguint les regles militars d’aquests tipus i tan a prop de Maó que el seu teixit econòmic i social ha estat sempre condicionat a la capital de llevant (amb o sense «H», amb o sense «N», que és motiu de discussions sense fi).
Els britànics van deixar un poble traçat a cordill, amb una gran plaça d’armes, conformada i limitada per quatre quarters dels quals encara n’hi queden tres, en un estat de conservació prou bo, a pesar de la desídia dels darrers anys.
Deixant anar aquest penós tema -potser s’haurien de desplaçar as Mercadal tots els centres escolars professionals menorquins, per allò de l’equidistància i proporcionalitat, encara que as Mercadal segueixen sense les escoles noves – em permetreu que recordi la situació de les escoles des Castell els anys 40 i 50 del segle passat. Crec recordar que a l’Esplanada hi havia una escola d’al·lots, dels 6 als 14 anys i les al·lotes crec que anaven a ca ses monges al carrer Stuart, on també hi havia un parvulari per a al·lots petits. L’escola inacabada, situada on més tard s’hi va edificar una fàbrica de coses de plàstic, va perdre la seva aplicació i va quedar com a camp de batalles a codolades (guerres versus educació). Un servidor va anar a ca ses monges fins els 7 anys, quan, amb bon criteri dels meus pares, em van enviar a fer dues «preparatòries» a l’Institut de Maó- que no tenia nom. 7.2 km d’anada i tornada, a peu o en bicicleta; amb cotxe de línia, només quan plovia. No calia fer gimnàstica.
Dit açò -per cert, fa devers 25 anys que la ubicació de l’estació d’autobusos de Ciutadella és en discussió permanent- tornaré al títol d’aquest esquitx.
A jo em va tocar anar amb una monja, la hermana Esperanza, que em va fer entendre el concepte físic «fracció de segon». Aquesta monja, que per cert, ens enganava con a ‘xinos’ dient que el seu poble a cada cap de cantó hi havia una font d’aigua dolça. La primera vegada que vaig anar a Vigo, vaig estar cercant fonts i la feina va ser meva fins que en vaig trobar una. El concepte «fracció de segon» el vaig aprendre un dia que vaig omplir un tinter d’aquells de plom, i em va caure de les mans: «fracció de segon» és el temps que passa entre el moment que el tinter cau i l’instant de rebre una solemne clatellada de la monja.
