En el capítol anterior, al despatx del conseller hi havia una nirviada, pendents de si en Xanxes plegava veles o no. L’assessor estava ben convençut que seria que sí, i que així potser els seus podrien tornar a governar i ell es podria instal·lar a Madrit i tenir un d’aquests càrrecs, que allà n’hi ha tants, que no serveixen per cap altra cosa que per cobrar una morterada.
El conseller també s’ho creia, que seria que sí, però per açò posava cara de Divendres sant. Pensava que després de tants anys de no oferir una altra cosa que insults i anar de reculons, el seu partit ho tenia magre per presentar un programa decent a les eleccions generals que la dimissió hauria provocat.
Però quan el senyor Xanxes va sortir per la tele i va dir que no se n’anava, tothom va tenir clar que no havia estat més que una maniobra per fer guanyar vots al seu candidat a les eleccions del País dels Calçots -espantat per l’empenta de Puixdemunt-. I l’ambient al despatx del conseller es va relaxar.
Així és que en Juan Pelayo, l’assessor, se’n va anar a visitar un amic seu que s’havia fet milionari gràcies l’amnistia del govern de les Illes Tropicals a les construccions il·legals en sol rústic. I es va emmenar l’espia perquè es creia de ver que era un electricista, que són tan mals de trobar que, quan en tens un, no l’amolles.
La veritat és que el pobre espia les va passar magres per dissimular que amb prou feines sabia enroscar un llum i per açò avui ha baratat de disfressa. Ha arribat al despatx vestit ben pijo per fer-se passar per becari de l’altre partit del conseller, el que no governa però sí que comanda a les Illes Tropicals. I s’ha trobat un panorama depriment, com veuran a continuació.
- Ai, Juan Pelayo -deia el conseller mentre es premia el cap amb les dues mans- que difícil que és això de governar quan tens els elements en contra!
- Ja l’entenc, conseller -li va contestar l’assessor fent capades-, és un cop molt fort aquesta declaració de ses Nacions Unides, sobretot ara que noltros també volíem liquidar la Llei de la Memòria Democràtica.
- Açò no ho sabia -va intervenir la Nataixa, la secretària, mentre oferia un xupa xups al becari, que feia cara d’avorrit-, què han dit les Nacions Unides?
- Que això que fa es nostro partit -va respondre l’assessor indignat- de no aplicar la Llei de la Memòria allà on governa, va en contra des Drets Humans. Què trobes? Com si tingués qualque interès, açò d’anar pes camins desenterrant cadàvers des temps d’en Franco per tornar-los a ses seves famílies...
- Mem! -va exclamar maleit el conseller, alçant per un instant el cap-. No és per açò que estic preocupat. Ja poden dir missa a les Nacions Unides, que noltros sempre feim allò que mos rota. Quantes vegades no ho han dit que en aquest país no respectam els Drets Humans? a noltros i als que governen ara! Recorda que som una democràcia tan consolidada que no ens cal ni ser una democràcia.
- Ui, conseller, ara ho entenc tot -va intervenir na Nataixa interessadíssima-. Jo que vaig fugir de Rússia, ara me trob que aquí tenen un eurodiputat que pot viatjar arreu del món, avalat per la justícia europea, però que si entra al país on el van votar, el tanquen a sa presó. Sí que ho és de rara aquesta democràcia, sí...
- La meva preocupació -va continuar el conseller, sense arguments per rebatre na Nataixa-, és això de sa llengo. Per tenir content s’altre partit meu, es que comanda, he d’escanyar es català d’aquestes Illes... I per no perdre un fotimer de votants, he de fer veure que no l’escany.
I com que tothom va quedar tan en silenci que només es sentien les llepades del xupa xups del becari, el conseller va obrir les mans amb esperit conciliar i va dir:
- Aquest és el dilema, Juan Pelayo. Què he de fer?
- I mira que hi havia gent a la Plaça Major, diumenge, en defensa des català! -va amollar na Nataixa abans que l’assessor pogués respondre.
- És molt difícil i molt bo de fer -va iniciar l’assessor, responent al conseller, mentre posava cara de filòsof-. Ha de dir que sí i que no, que vol dir que l’escanyarem i que no l’escanyarem, que vol dir que farem i que no farem...
El conseller es va quedar amb cara d’empasta acabada de fer. I la veritat és que na Nataixa i el becari-espia, també.
- I mentrestant -va continuar l’assessor que ja es sentia tot un catedràtic de la política de la casa-, passi de normes i autoritzi toca casta de construccions, i com més places turístiques millor, que és una cosa que calma els ànims i alegra les butxaques dels nostros amics.
