Sempre he cregut que, per als illencs, la connectivitat no és una oportunitat, sinó un dret. Els menorquins i menorquines tenim dret a estar connectats dignament amb les altres illes, la resta de l’Estat i la Unió Europea. És fonamental per al nostre desenvolupament, per a poder accedir, com a ciutadans espanyols, a les mateixes oportunitats que els que viuen a la península. Una connectivitat digna ens permet superar part dels obstacles de la insularitat.
Els menorquins i les menorquines tenim una bona connectivitat amb Barcelona, inclús a l’hivern. Històricament, els llaços amb la Ciutat Comtal han estat molt més estrets: molts illencs hi viuen per estudiar o treballar, també n’hi ha uns quants que hi tenim família, un bon nombre d’empreses menorquines tenen activitat allà, altres hi viatgen per qüestions mèdiques i, a més, Menorca és un destí molt popular per als catalans i les catalanes. Això ha fet que sempre hi hagi hagut connexions aèries directes i diàries entre l’illa i Barcelona, encara que mai hem consolidat el que seria l’escenari ideal: que operin la ruta dues o més aerolínies durant tot l’any. Hi ha hagut hiverns amb dues aerolínies, n’hi ha hagut en situació de monopoli com ha estat el cas de l’hivern passat.
Tot i que la quantitat d’oferta de vols és suficient per cobrir el nostre dret a la connectivitat, consider que aquest dret es posa en risc en moments puntuals de l’any per qüestió de preu.
Hi ha al voltant de deu dies a l’any en els quals l’aerolínia ven bitllets a preus exorbitats. Són els dies d’inici i final de les vacances de Nadal i Setmana Santa. Just quan viatja un col·lectiu que, consider, pot ser especialment vulnerable al preu: els i les estudiants que viuen a Catalunya. També ens trobam amb preus exageradament alts quan hi hem de viatjar amb molt poc temps d’antelació, com explica Javier Gilabert en una de les notícies que s’han publicat sobre el tema en aquest diari.
Em sembla un abús veure com residents paguen 120, 150 o 180 euros per anar i tornar en les seves vacances, o quan hem d’anar a Barcelona per força. Tots i totes coneixem exemples, és una qüestió molt present al debat públic des de fa anys i em sorprèn que el president del Consell insular demani al Ministeri que comprovi si som els residents els que ens beneficiaríem de la tarifa màxima proposada.
Els polítics no estam per quedar-nos de braços plegats davant les injustícies. Servim per cercar solucions possibles i, de vegades, aquestes solucions possibles han de ser innovadores, hem de provar-les per veure si funcionen. No provar possibles solucions per por, sense proposar cap alternativa, és renunciar a la nostra responsabilitat com a polítics.
La tarifa màxima que proposa el Ministeri és una possible solució. No és el meu ideal, estem parlant d’un límit d’uns 90 euros anada i tornada per residents. Em continua semblant relativament car comparant amb les opcions de transport terrestre que tenen a la península. Però 90 euros és menys que els abusos de 120, 150 o 180 euros. Em sembla interessant i ho veig com una prova que hem de fer els menorquins, vigilant sempre com es comporta el mercat (les aerolínies) i, si detectam efectes secundaris negatius per la connectivitat, haurem d’activar l’anomenada «clàusula de sortida» que, bàsicament, és la retirada de la mesura.
El Ministeri no aplicarà la tarifa màxima sense el beneplàcit de Consell insular i Govern balear. És imprescindible el consens, el Govern d’Espanya no imposarà res a les autoritats locals. Des del PSOE pensam que és interessant provar-ho, més encara amb la garantia de la clàusula de sortida. A més, ens estranya que el PP escampi dubtes sobre el projecte quan a Lanzarote, on també governen, sí que l’accepten. La tarifa màxima ja podria estar en marxa, però els dubtes del govern del Consell ho estan endarrerint.
El meu missatge per al president i el seu equip al Consell és el següent: val la pena provar-ho. Un bon nombre de residents que han de viure fora per estudis o feina ho agrairan. Una vegada en marxa, hem d’estar en contacte constant amb el Ministeri per advertir-los ràpidament si veim efectes adversos. Però, el que no pot ser una opció per un polític és quedar-se de braços plegats davant una injustícia, davant un abús, davant els preus exorbitats que posa l’aerolínia aquells dies aprofitant-se de la insularitat. Si el Partit Popular no ho vol, que proposin alternatives viables.
