Amb una abstenció del 42%, el 58% dels catalans amb dret a vot van acudir a les urnes el passat diumenge 12 de maig. Aquesta és la primera dada que voldria destacar, ja que demostra que gairebé la meitat dels que podien influir en la votació per formar un nou govern a Catalunya van deixar de fer-ho, ja sigui perquè la política no els importa, perquè, tot i que els importa, desconfien absolutament dels qui la exerceixen, o perquè amb la seva abstenció han volgut demostrar el seu cansament pel que està passant al seu país, que d’alguna manera és també el nostre, perquè s'enganya qui afirmi que aquestes eleccions no ens afecten, ja que —i si no, al temps— tindran conseqüències directes sobre el conjunt dels ciutadans.
I dit això no puc oblidar que, quan l’any 2017 la majoria de polítics catalans involucrats en el «procés» van ser detinguts i duts a un judici que els ha proporcionat molts anys de presó —que, recordem-ho, han pogut abandonar per la generositat dels indults concedits pel govern socialista de Pedro Sánchez—, Carles Puigdemont, després d’exiliar-se a Brussel·les va afirmar sense cap rubor que «España tiene un pollo de cojones».
I tenia raó perquè, encara que el passat diumenge els partits independentistes perdessin molts milers de vots respecte dels darrers comicis, tancant així el relat dominant de l’última dècada, Espanya continua tenint, com afirmava Puigdemont, un bon embolic.
És cert que Esquerra Republicana s’ha estavellat i perdut 13 diputats, la qual cosa significa que no sols ha deixat pel camí molts votants del flanc independentista, sinó també de l’esquerrà. També que la CUP ha quedat reduïda a la mínima expressió amb 4 diputats i que el «vencedor» dins l’independentisme, el partit de Puigdemont, només ha aconseguit sumar 3 escons als que va obtenir el 2021 (35 en total), alhora que el PSC de Salvador Illa aconseguia una clara victòria en vots i en diputats (42). Tot i així, per poc que analitzem les dades, haurem de concloure que, per a Espanya, l’embolic continua essent monumental.
Per què? Doncs perquè les incògnites que han sorgit no només afecten la governabilitat de Catalunya, sinó que, indirectament (o potser de manera directa) poden també afectar la política espanyola, ja que el Govern de Pedro Sánchez i, sens dubte, tota la legislatura, segueixen estant a les mans de Puigdemont, com s'ha encarregat de fer-nos-ho saber ell mateix poques hores després de celebrats els comicis.
Tanmateix han passat algunes coses que val la pena ressenyar. D’entrada, que la societat catalana ha mogut el seu eix ideològic cap al flanc conservador, ja que, mentre ERC i la CUP s'estavellaven, els vots s’inclinaven en favor de l’espai que dominen Puigdemont (netament dretà) i un PSC que ha optat per fer un discurs molt moderat, amb algunes propostes que semblaven atribuïdes tradicionalment als seus adversaris (penseu en l’ampliació de l’aeroport o en el Hard Rock).
També que, si bé no seria impossible un pacte d’esquerres que reproduís el tripartit de l’època de Pasqual Maragall amb els vots de PSC, ERC i els Comuns, que donen la majoria absoluta de 68 diputats, tots sabem que això no passarà, ja que la bufetada que ha rebut Esquerra és tan colossal, que generarà una gravíssima crisi interna (de fet, aquesta ja ha començat) en un partit en el qual gairebé sempre tots han acabat barallant-se. A més, és molt difícil (encara que no impossible) que Esquerra doni el vot a Illa quan va ser Junqueras qui va titllar de traïdor Puigdemont l’any 2017, en el moment estava disposat a dissoldre el Parlament i, amb aquest acte, el va empènyer a declarar una absurda independència que no provocà tan sols la baixada de la bandera espanyola del pal de la Generalitat, ni una sola frase en favor de la nova república per part de la que era llavors presidenta del Parlament, Carmen Forcadell.
Per això dic que tant Catalunya com Espanya segueixen tenint un embolic colossal, ja que, si fem cas a Puigdemont, l’única via possible per formar govern a Catalunya és la que passa per «restituir-lo» a la presidència de la Generalitat, perquè ell considera que tot el que ha succeït al país des que va ser destituït pel govern de Mariano Rajoy després que aquest va acudir a l’article 155 de la Constitució per dissoldre les institucions de la Generalitat és il·legítim. A més, ell afirma que la minoria minoritària que ha sorgit de les passades eleccions és la independentista (Junts, ERC i la CUP, que sumen 59 diputats sense comptar els 2 d’Aliança Catalana), mentre que PSC i Comuns en sumen tan sols 48, ja que és obvi que Salvador Illa no pot aspirar a aconseguir la presidència de la Generalitat amb els 15 vots del PP i els 11 de Vox.
Però tots sabem que Puigdemont no aconseguirà el seu somni de ser «restituït» en la presidència, la qual cosa exigiria el suport d’Esquerra i l’abstenció del PSC, cosa que em sembla impensable, perquè comportaria una gravíssima crisi a l’interior d’aquest darrer partit, que és, no oblidem, el que ha guanyat les eleccions.
Per tant, no ens hauríem de sorprendre que, amb aquests materials, la constitució d’un govern estable sigui a Catalunya francament difícil, tret que algun dels partits en dansa faci tot el contrari del que ha promès (cosa possible). Per tant, no hem de descartar que s’hagi de tornar a les urnes en uns mesos. I menys encara ens hem d’estranyar si les decisions que s’acabin prenent a Catalunya produeixen un tsunami al Parlament espanyol, ja que, com molt bé sap Pedro Sánchez, Puigdemont pot prémer el botó nuclear en qualsevol moment per demostrar-nos a tots que, en efecte, com ell va predir, «España tiene un pollo de cojones». El que ell s’ha encarregat d’alimentar.
