A Menorca, a partir de 1970, la consciència social de col·lectius de ciutadans va cristal·litzar, entre altres realitats, en la posada en marxa d’escoletes gestionades per associacions ciutadanes o col·lectius parroquials que es proposaven una resposta col·lectiva a les necessitats d’atenció dels més petits. Així sorgiren Es Busquerets, Es Poriol, Joguina,...
Fins llavors hi havia «escoles de costura» o «ses cotxeries». Què eren? Des d’aproximadament 1910, tenim notícia de l’existència a Menorca «d’escoles de costura» que no eren altra cosa que un servei de guarda i custòdia d’infantons quines mares no podien atendre perquè treballaven en la creixent indústria i tallers de manufactura començant a generalitzar-se la feina fora de casa de moltes dones.
En aquestes «escoles de costura» s’hi podien arreplegar fins a deu o dotze infantons que passaven bona part del dia asseguts, sense tenir amb què jugar ni cap adult que els dediqués atenció més enllà de la vigilància. En molts casos ni cures d’higiene tenien. Una cosa curiosa: les famílies estaven obligades a aportar una cadireta.
Les «cotxeries» tenien el mateix tipus de servei però ubicat a una cotxeria. Eren més visibles perquè solien tenir les portalades obertes amb una barrera que els facilitava l’entrada de llum.
Els anys 1990 encara persistien algunes d’aquestes «escoles de costura» i cotxeries. En vaig veure moltes d’aquestes. Des del carrer podies veure infantons «engabiats» tot es dia dins un «parc» o confinats en un caminador. També en veia fermats a una cadira amb un pedaç.
Les dones que les gestionaven solien aprofitar per fer altres feines, com cosir, ajuntar i així afegir alguna entrada de diner als minsos guanys que l’aportava aquest servei.
Alguna ordre religiosa tenia guarderies assistencials amb 45 infantons, d’un i dos anys, per classe.
En Pere Alzina explica que cap a l’any 1917 hi va haver mobilitzacions per aconseguir tancar «les escoles de costura» pels evidents maltractaments que significaven. Fins i tot les autoritats s’hi van posar, però per tancar un mal servei se n’havien d’obrir de bons i açò no va arribar. Fins i tot el rellevant moviment pedagògic impulsat per la Dra. Montessori que arribà a Menorca els anys 20 del segle passat quedà circumscrit a escoles de pàrvuls (quatre i cinc anys).
Dit d’altres maneres: de fet els serveis engegats, a partir de l’any 1970, pels col·lectius ciutadans progressistes van significar les primeres realitats que a Menorca preocupats per la cura educativa dels seus infants més petits.
Per tenir en compte la precocitat d’aquestes iniciatives convé recordar que els importants treballs de l’investigador anglès John Bolwby no començaren a ser traduïts al castellà fins a 1986. Fou dels primers a evidenciar la transcendència de la cura afectiva dels primers anys.
Molt poca gent a Espanya sabia qui era en Froebel (1782-1852), pedagog alemany que fou un capdavanter en el paper del joc a les escoletes. Tanmateix aquí, a l’any 1973, algunes escoletes ja intentaven seguir les propostes dels seus kindergarten.
Recordem que fins al 1991 (RD 1004/1991) no hi hagué la primera norma oficial a Espanya de com havien de ser les escoletes i les titulacions necessàries per treballar-hi. Tanmateix, aquí ja feia 20 anys que les escoletes, amb una constant i entusiasta col·laboració entre famílies i mestres engegaven uns serveis que han contagiat de criteris i bones pràctiques educatives a les famílies de Menorca.
Finalment l’any 2021 el Consell Insular de Menorca aprovà un reglament que ara prohibeix l’existència d’escoles de costura i cotxeries, obligant a unes condicions materials i titulacions adequades. Després de cent anys s’ha tancat definitivament el cercle de la lluita contra els maltractaments en la cura col·lectiva dels infantons menorquins.
Moltes, moltes!, qüestions queden pendents de resoldre, començant per una millora de les condicions laborals fins a una gestió aclarida per part dels titulars dels centres. Mentre els centres d’infantil i primària han reduït quasi a la meitat els alumnes per aula, les escoletes tenen pràcticament els mateixos des de fa trenta anys, etc. Sabeu que no hi ha cap estudi fiable, ni aquí ni a tota Espanya, sobre la salut laboral a les escoletes? A dia d’avui encara estem implorant ombres i climatització per als infants que van a escoleta a l’estiu.
Si la precocitat, la continuïtat i la significació del que han aportat i aporten les comunitats educatives de les escoletes menorquines s’hagués fet en el camp econòmic, industrial, cultural o altres etapes educatives..., ja ocuparien capítols als llibres d’història de Menorca i, potser, algun carrer dedicat. Si hagués estat sobretot una cosa d’homes i no dones, segurament ja tindrien més d’un quadre penjat a les institucions que els honorés.
Hi ha necessitats que depenen dels pressupostos. Altres com l’agraïment i el reconeixement són molt barats i depenen exclusivament de la consciència que tenim dels que els altres ens donen fet. La gratitud beneficia sobretot qui la viu perquè l’ajuda a ser conscient del seu propi benestar.
Amb reconeixement o sense, però amb molt d’esforç de tota casta, amb constància, amb intel·ligència, amb generositat i un poc d’astúcia des de fa 50 anys l’educació de Menorca comença de zero a tres anys.
Gràcies! Gràcies, gràcies, gràcies admirables amigues!
