Un agreujant moral a un negoci delictiu és la indignitat que suposa haver-se omplert les butxaques amb diners públics aprofitant una pandèmia, com és presumptament el cas Koldo, denunciat per un cobrament de comissions il·legals. Res de nou baix la capa del sol, en l’economia de mercat i en èpoques crítiques, sempre hi ha algú que té el cor de pedra i se’n beneficia de la seva posició social per treure guanys.
L’estraperlo per exemple, l’activitat econòmica irregular i clandestina que feu el seu l’agost durant el llarguíssim període de misèria, des de la postguerra fins a mitjans dels cinquanta.
Els estraperlistes aprofitaven l’escassetat de productes bàsics, així, part de la població necessitada d’aliments acudia a «comprar d’estraperlo». Per «vendre d’estraperlo» es feia necessari l’acaparament, ocultació i posterior venda a preus inflats i a vegades, tenir la col·laboració de càrrecs públics. Al ser una activitat molt estesa aquesta paraula agafà el significat de mercat negre.
Lògicament quan el món és caòtic, la destrucció massiva, els carrers vessen de sang i de cossos trossejats, idò precisament per a la indústria armamentista és temps de bonança, registren rècords de facturació, cotitzen amb màxims històrics i obtenen beneficis extraordinaris. Paral·lelament els militaristes guanyen posicions propagandístiques al inculcar que la pau només es pot imposar a través de l’aberració de la guerra.
Justificar l’onada de rearmament sense intentar girar la truita, dedicar recursos de sobra al pressupost militar i de defensa, quan ja hi ha al món armes per donar i vendre, és una conducta suïcida, una tendència a l’autodestrucció, perquè on ha duit més pau i descans el militarisme és als cementiris.
]]>Una persona caparruda manté amb tenacitat i duresa una opinió, sense tenir en compte altres alternatives, quan té una idea dins el cap és recalcitrant, d’idees fixes. Per referir-nos a persones excessivament tossudes tenim la frase feta «Ficar sa banya dins es forat» o també: «És un cap quadrat»: És molt cap quadrat, no hi ha manera de fer-lo entrar en raó i no transigirà.
Per altra banda, ser caparrut és una qualitat en el sentit de defensar una filosofia amb fermesa o entossudir-se en fer alguna cosa amb esforç, tenacitat i esperit de superació: «Quan se li posa un repte dins al cap, obstinat, testarrut, no atura fins a aconseguir-lo».
Aquests dies hem tingut una bona mostra de ficar la banya dins el forat. El senyor Aznar és tan caparrut que no vol reconèixer que es va errar intentant fer creure que l’autor de l’atemptat més greu de la història d’Espanya era ETA, en tost d’una cèl·lula gihadista.
Caparrotada també la dels que neguen el canvi climàtic, que «Volen fer entrar el clau per la cabota» negant irracionalment uns fets demostrats que tenen consens científic.
Diria també que «Ja pots xiular, si l’ase no vol beure» ja que és inútil insistir a qui està encaparrotat en no acceptar uns pressuposts o uns acords de Pau. I em meravella la caparrudesa amb què alguns polítics neguen que el dialecte menorquí i el català siguin la mateixa llengua. La realitat és tossuda, no és fàcil de canviar per molt caparrut que siguis negant-la.
]]>Vertaderament som adorables, no en tenim prou omplint el globus terraqüi d’immundícies, també empastifem l’espai sideral. Mig milió d’objectes, ferralla i escombraries orbiten el planeta.
La porquícia és tan al Pacífic, on es troba la Sopa de Plàstic -una acumulació de deixalles dues vegades l'extensió de la península Ibèrica- com a l’Atlàntic, on hi ha un brou semblant i no diguem del merder dels plàstics flotants al Mediterrani, que arriben cada vegada més a Menorca.
El sistema de recollida voluntari s’ha mostrat ineficient. Els baixos percentatges de tria, el manteniment de milers de contenidors convertits en dipòsit de runa i trastos vells, amb desbordaments, sunya, brutor i males olors, un niu de rates! (diem «Niu de rates» al lloc on s'acumula un excés de coses, restes i engrunes on els rosegadors troben facilitats per alimentar-se i fer niu en qualsevol enfony) que feia inevitable baratar-lo per un model més efectiu.
El porta a porta posa a retxa als incívics. Tot d’una és un canvi d'hàbits, el període d'adaptació no hauria de ser aprofitat per fer populisme. Les declaracions de la batlessa del municipi, que per territori i població hauria d’anar la primera cauen com un plom, desconcerten i fan més nosa que companyia a la conscienciació ciutadana.
El 80% de reciclatge, que només el 10% dels residus acabin a l’abocador, que les incineradores deixin d'existir, acabar amb la contaminació, han de ser propòsits unànimes. Ni una olla de caragols, ni un «Niu de qüestions».
]]>