La presència del jo líric en 'Els Fruits saborosos' de Josep Carner

Són justament aquests fruits perfectes, com el fruit dels versos de Carner que ara mateix acabem de citar, l'extraordinari recurs analògic del qual se serveix la subtilesa del poeta que delimita, talment com un marc, la instantaneïtat de les escenes que ens evoquen diferents moments o estats vitals. El més sorprenent de tot, però, és com el poeta, independentment de si la seva implicació és més o menys directa dins del poema, aconsegueix fixar amb paraules un retrat prou diferenciat de la pròpia realitat i, alhora, una versemblança arbitrària que l'aproxima a aquesta mateixa. Sense més digressions, podem dir que tothom que ha llegit i analitzatEls fruits saborososde Josep Carner ha pogut apreciar la genialitat estilística de l'autor a l'hora d'escriure els seus poemes: des de la intel·ligent i sovint divertida ironia en poemes com Les figues matinals, fins a la capacitat sinestèsica i simbòlica de Egle i la síndria.

Tanmateix, un altre aspecte interessant de l'obra de Carner que, en el cas d'Els fruits saborosos, val la pena d'analitzar és la presència del poeta: el jo líric. És a dir, de quina manera hi apareix i, en darrer terme, per quin motiu aquest "jo" opta per manifestar-se d'una o vàries formes en concret i, en canvi, en rebutja d'altres. Si ens fixem bé en la majoria dels poemes, podem observar que la tercera persona és la que més predomina al llarg de tota l'obra, la qual cosa no vol dir pas que el jo poètic no hi aparegui en absolut, tal com explicarem cap al final. Tot i així, és evident que, si ens hem de centrar en la qüestió del jo líric, hem de posar més èmfasi en aquells poemes en què la presència del poeta s'hi vegi més directament implicada. Així mateix, no serà pas un fet casual que aquests poemes, que són pocs però desenvolupen un paper clau en el conjunt del poemari, utilitzin la primera o la segona persona en singular o en plural segons convingui.

Tot plegat ens porta a parlar d'allò que Tomas S. Eliot, en una conferència que pronuncià l'any 1953, titulada "Les tres veus de la poesia", anomenà la tercera veu. Eliot afirmava el següent: "La tercera és la veu del poeta quan intenta crear un personatge dramàtic que parla en vers; quan diu, no allò que diria en el seu propi nom, sinó solament allò que pot dir dintre dels límits d'un personatge imaginari adreçant-se a un altre personatge imaginari". I és precisament el poema del fragment que hem citat més amunt un exemple clarament il·lustrador d'aquest personatge imaginari, aquesta mena de personificació emmascarada de la veu del poeta que es dirigeix a un altre interlocutor, a un tu fictici. Cal·lídia i els préssecs és un poema ben distint de la resta de composicions que constitueixen el llibre dels fruits. Es tracta d'un poema únic en què el jo líric fa explícit el seu estat d'enamorament.

En el poema que ens ocupa, l'autor no ha triat pas la segona persona per plaer, sinó que ha escollit aquest recurs per fer més patent el vincle admiratiu del jo cap al personatge al qual es dirigeixen les paraules del poeta. Malgrat que el jo i el tu no es deixin insinuar substancialment en el text com a pronoms personals forts, la seva essència traspua a través dels recursos díctics anafòrics (possessius, pronoms febles, conjugacions verbals...) els efectes dels quals l'autor, com bé demostra, coneixia a la perfecció: ton seny, mon delit, tos braços, el teu esguard, tes ordres, ta ofrena, ta boca, m'allarguen, coronant-te, se't conviden, mirar-te... Notem que la presència del jo poètic projectada cap a un tu, a part de dotar el discurs d'un cert aire dramàtic, també fa que el text aconsegueixi una doble funció empírica: gràcies a l'ús de la segona persona, el lector es pot sentir identificat tant amb el que executa la veu transmissora com amb el mateix que l'escolta.

Quelcom de semblant al cas anterior passa també amb el poema Les peres jovenetes, en què trobem un jo poètic que es dirigeix a les protagonistes en segona persona. No obstant això, convé remarcar un fet que diferencia de forma prou tangible el poema de les peres del deCal·lídia i els préssecs. Si ens aturem un moment per cercar tots aquells elements díctics tan explícits (especialment els possessius) que apareixien abans tan abundantment, ens trobem que, ara, amb Les peres jovenetes, pràcticament no hi apareixen. Com és, doncs, que el resultat d'implicació del subjecte líric és igualment efectiu? És aquí on l'ús del vocatiu emprat a tall d'exclamació –recurs altament freqüent en el gènere idíl·ic– desenvolupa un important paper que facilita la identificació de la presència del jo i contraresta la manca d'altres díctics constants que el fan més constatable: "¡Ai la petita Ixena..." (v. 1), "¡Ah si les albes roses i els branquillons [...] / poguessin lliberar-te" (v. 13). I en altres poemes comLes prunes d'or("¡Oh cos d'Aglaia..." [v. 5]) oEls raïms immortals("oh Cronos..." [v. 9 i 17]).

D'altra banda, a l'última estrofa de la composicióLes prunes d'or, s'hi pot constatar una primera persona del plural que no podem obviar així com així: "I l'arbre que amb un lleu serpejament de branques / sembla oferir-nos l'or [...] / s'estremeix". L'aparició del jo poètic mitjançant aquest tipus de persona pronominalitzada per l'enclític "-nos" és una particularitat significativa que, a excepció del vers 25 del poema Els raïms immortals, no es troba en cap altre d'Els fruits saborosos. Novament, és un únic element determinatiu el que addueix la tercera veu eliotiana, de la qual parlàvem al principi, i involucra més directament el jo líric. El professor i crític de la literatura Pere Ballart, en el seu llibreEl contorn del poema, publicat per Quaderns Crema l'any 1998, parlant de la veu poètica i a propòsit del "nosaltres", diu: "aquest no és la simple suma de jo i tu, això és, d'un destinador i un destinatari individuals [...]; fixem-nos, per tant, en aquells casos en què «nosaltres» implica la virtual «dissolució» de l'experiència privada en una figurada comunió plural." I aquest és exactament l'efecte que aconsegueix Carner amb el desdoblament de la primera persona del plural. La veu del poeta no és l'única que es veu commoguda per l'acció que es descriu: la crida comuna del plural fa que el lector també sigui partícip d'aquesta acció.

L'últim poema que exemplifica una implicació més directa de la veu del poeta ésEls raïms immortals. Deixant de banda l'ús de la segona persona, la qual gairebé predomina en la totalitat del poema, topem amb un tractament complementari del jo poètic que fins ara no havíem vist. Es tracta del fet que el poeta parla de si mateix i de la seva poesia. En dur a terme aquest procés, però, empra dues vies que es van alternant consecutivament i, alhora, interactuen entre elles.

La primera d'aquestes vies, i probablement la que més s'evidencia a simple vista, és la que se serveix de la primera persona del singular: "I encara só distret i, com l'infant, / veig la parença que ens amaga el dol" (v. 13-14). Aquí, la presència del jo és absoluta i enclou la participació directa del poeta. En canvi, la segona via consisteix en la reificació del poeta a través del raïm: "com raïm, per art de mon verol, / em resta mel sota la pell tibant" (v. 15-16). Com a resultat d'aquesta mena d'amalgama, obtenim una espècie de jo metapoètic que, partint d'un paral·lelisme virtual entre el subjecte que contempla i l'objecte contemplat, és capaç de manifestar la seva essència i les seves qualitats.

Continuant amb la composició anterior, parem un moment d'atenció a la primera estrofa i fixem-nos com l'autor ens presenta un personatge en tercera persona per objectivar i distanciar formalment el jo líric: "El poeta en el cim se sent cantar..." (v. 1). Aquesta acció de recórrer a la tercera persona és la que preval a la resta dels textos que configuren el poemari de Carner. Tal com ja hem indicat al començament d'aquest comentari, l'ús de la tercera persona no vol dir pas que els poemes es vegin exempts de la veu poètica i que, conseqüentment, no s'hi deixi entreveure una mínima presència del subjecte poètic, encara que les marques lingüístiques d'aquest jo siguin nul·les. El mateix Carner, al pròleg que va escriure l'any 1928 d'Els fruits saborosos, aclareix: "I veu's aquí,Els fruits saborososno són sinó innocents idil·lis, fets al «pastel» per un enllaminit de la vida com a espectacle...". Heus aquí, doncs, el per què d'aquest ús de la tercera persona.Els fruits saborososno són més que un conjunt de poemes-escena en què el poeta difumina amb pastel la seva autoria i, tal com diu J. Ferrater al pròleg d'Auques i ventalls, fa que "es manifesti [...] sota la disfressa del personatge assumit".

A tall d'exemple d'aquesta disfressa del personatge assumit podem esmentar un parell de poemes. En el primer de tots, Com les maduixes, el poeta s'expressa a través d'un personatge que pertany a la infantesa i descriu les sensacions per mitjà d'aquesta màscara, sense intervenir-hi directament. El jo del poeta, doncs, com bé observa Ruth Galve a la seva guia de lectura, "no s'implica en cap moment en el poema i es redueix a ser-ne el testimoni adult i fascinat." El segon exemple és el del textEls codonys tardorals, en què l'autor empra el diàleg per fer parlar els seus personatges i transmetre els sentiments i les impregnacions que ell ha volgut. Per tant, gràcies a aquests artificis, el poeta pot manipular els temes que tracta des de la distància i la impersonalització, la qual cosa li permet camuflar la seva veu més immediata i neutralitzar el moviment dramàtic dels poemes, el qual representa a través dels personatges.

Com hem vist,Els fruits saborososés una obra que presenta diferents punts de vista pel que fa al tractament de la presència del jo poètic. Cada poema presenta un ús característic de la veu poètica que, al mateix temps, s'adequa a la intencionalitat de cada composició. És per això que podem concloure dient que la modulació del jo líric que presenta l'autor en aquesta obra no es dóna ni per atzar ni està deliberada de qualsevol forma. Tot el contrari: Josep Carner demostra un excel·lent domini volgut i premeditat d'aquesta artificialitat del llenguatge, cosa que el fa ser digne que sigui qualificat –per altres coses també, però aquesta n'és una més– d'un dels poetes més grans de l'època noucentista.

BIBLIOGRAFIA
BALLART, Pere (1998); "El ventríloc", dins El contorn del poema. Barcelona: Quaderns Crema.
CARNER, Josep (1928); pròleg a la segona edició d'Els fruits saborosos. Sabadell: La mirada.
CENTELLES, Esther (1984); pròleg a l'edició crítica d'Els fruits saborosos de Josep Carner. Barcelona: Edicions 62.
ELIOT, Tomas S. (1955); The three voices of poetry. Cambridge: Published for the National Book League at the University Press.
FERRATÉ, Joan (1979); pròleg a Auques i Ventalls de Josep Carner. Barcelona: Edicions 62. Col·lecció "Els llibres de l'escorpí", poesia, 39 (segona edició).
GALVE, Ruth (1987); Els fruits saborosos, de Josep Carner. Guia de lectura. Barcelona: Editorial Andros.
GUSTÀ, Marina (1987); "Josep Carner", dins Joaquim Molas (dir.), Història de la literatura catalana, vol. 9, p. 153-212. Barcelona: Editorial Ariel.