Entre els plecs de la memòria / Climent Gonyalons (1)

Collidors de reïna de pi a Menorca

|

Valorar:
Visto 53 veces
preload

Per obtenir la reïna s’enfilaven als pins de mitja Menorca - CEDIDA PER C. GOÑALONS

06-11-2015

La reïna de pi –i d'altres coníferes– és una secreció viscosa insoluble amb l'aigua de múltiples aplicacions, recollida per l'home al llarg de la història, l'antiga civilització egípcia ja la coneixia i utilitzava. A partir del segle XIX s'instaurà una tècnica consistent en practicar unes osques a l'escorxa, que no fossin massa profundes per evitar la mort de l'arbre, la secreció es recollia dins unes cassoletes de test. La seva recol·lecció arribà a ocupar molts milers de persones, fins que la reïna (o resina) fou substituïda per materials sintètics produïts a partir del petroli. El que no és tan conegut és que també se n'hagués recollit a Menorca en temps relativament recents, fins els anys seixanta.

CLIMENT GOÑALONS
Un dels recol·lectors és Climent Goñalons Ponsetí (Ferreries 1926). Son pare va ser pagès, conductor d'autobús d'en Roselló entre Maó i es Castell, transportista d'aigua amb un camió d'en Sorra, que feia carreteres. Tenia cinc fills: Joan "Tins", Climent, Toni "Niet", Miquel i Niní, que van tenir una infància marcada per la guerra; en el moment d'esclatar en Climent tenia deu anys, i el 1939 "quan va girar" me van matar mon pare damunt es pont des torrent. Llavors van viure al carrer des Frares de Maó, que hi estava una tia.

Durant un parell d'anys va estar llogat a l'estància d'en Gomila i els vergers de Maó, guanyant una pesseta cada dia. De tornada a Ferreries passà per Binissuès, Sant Antoni de Ruma i Sant Josep. Dos anys van segar a escarada a Montpalau (es Mercadal) en Climent, el seu germà Toni, en Paco (cunyat de sa dona) i els germans Toni i Tiago Sansaloni. El matí s'aixecaven de bona hora, dinaven a la tanca, dormien una hora, i tornaven partir fins fosc. Com a resultat van avançar cinc o sis dies, davant l'esglai de l'amo pel que havien guanyat. El darrer lloguer de nou mesos com a missatge el va fer a sa Terra Roja damunt el 1949, d'allà va tirar cap a la reïna, guanyava molt més.

CINC "REÏNERS"
Durant més de deu anys un grup de cinc ferreriencs va ser professionals de la recol·lecció de reïna. Eren els germans Joan, Climent, Toni i Miquel Goñalons Ponsetí, així com el seu cunyat Tòfol Torrent, natural des Migjorn i casat amb sa germana.

La seva no era la tècnica del tall a l'escorça i la recollida de reïna líquida, ells s'enfilaven als pins i amb una espàtula estreta treien els bonys de reïna apresa, de color groguenc, que surt a les soques. La posaven dins uns civadera que duien penjada a l'esquena i buidaven el seu contingut dins un sac amb cordes, que també es podien carregar a l'esquena, i el deixaven dins una mata amb la bicicleta.

Era feixuc pujar i baixar pins, però amb la pràctica ho feien amb una gran facilitat. No duien cap tipus d'arnès ni protecció, llevat dels calçons llargs. Pujaven les soques amb les mans nues i unes avarques als peus que, en baixar llenegant per la soca, la goma feia olor de cremat. Ara els pins no fan tanta reïna, però llavors que la rascaven amb l'espàtula, damunt la pelada en tornava treure l'any venidor. El que més els agradava era quan havien esporgat els pins, els feia suar i llavors en treien molta.

ÀREA DE BATUDA
En van arribar a fer per la major part de Menorca, per s'Albufera de Fornells, Binifabini, entorn a la carretera d'Alaior a na Macaret, al voltant del Toro, pel nord de Ciutadella del Pilar fins sa Fontsanta i Algaiarens; igualment pel sud a tota l'extensa àrea de pinars fins a prop de Son Bou, Coneixien tot Menorca, fins i tot en collien a l'entrada de Ciutadella que hi havia els pins grossos d'abans d'eixamplar la carretera, els deien esteis ben locos pujar en es pins aquests.

De vegades anaven junts els cercadors, però moltes altres feien la reïna per separat, cadascú pel seu vent. En Climent recorda que se'n duia menjar i feia quatre o cinc dies a un lloc. El 1956, s'Any de sa Neu, es trobava fent reïna al lloc de Llucatx, els pagesos li van aconsellar que se n'anés, que hi havia un desastre i no podria feinejar per marina, ell agafà la bicicleta i sortí a la carretera, i encara va tenir sort, acabava de passar el correu de Fornells i en va poder seguir el solc de les carrilades dins la neu.

A Son Làdigo, que hi estava un pagès ferrerienc, hi anava a romandre moltes vegades per cercar reïna. Hi arribà a fer uns quants mesos seguits, si bé cada dimecres duia el sac de 25 o 26 quilos a Ferreries damunt el portaequipatges de la bicicleta. Devers l'any 1960 ja havia comprat una moto Lube 99, un dia que havia anat a prop de la Vall, al lloc que estava llogat en Xec "Pam", de Ferreries, el va sorprendre una forta ruixada i en passar per dins una bassa la moto es va aturar, llavors hagué de fer una llarga caminada fins arribar a ses Tavernes, que li van deixar una bicicleta per anar a Ferreries, on ja el cercaven.

UNA COLLITA RENDIBLE
Segons en Climent hi ha pins que segreguen més reïna que d'altres. També depèn de si la seva escorxa ha estat "gratada" anteriorment o, encara millor, si han estat esporgats fent-los "suar" la reïna. En produeixen tot l'any, encara que en venir l'estiu en treien més. Així i tot, afirma que a l'hivern feia més bon treballar ja que estava més apresa, a l'estiu els trossos de pega recollits tot era un pa dins es sac.

De tornada a Ferreries s'havia de fer neta, feina que solia correspondre a na Joana Ponsetí, la mare dels quatre germans, que en separava els trossos d'escorxa i brutícia, ja que la volien ben neta.

Venien la seva producció a la botiga des Magatzem de Ferreries i a can Miquel "Digus" de Fornells, cobrant fins a 30 o 32 pessetes el quilo. Troba que en Joan, el germà, n'arribà a treure 35 pessetes, perquè la duia més neta. Era un feina feixuga i una mica arriscada, però resultava ben pagada; a la setmana un reïner guanyava 600 o 700 pessetes, i si era bona podia arribar a les 1.000, quan un obrer en guanyava entre 300 i 350 per setmana.

Un altre ferrerienc, en Toni Morlà, també va fer reïna un temps, així com un mallorquí, que els darrers temps la collia amb una barra llarga, en lloc de pujar als pins. D'altra banda, els pescadors de Fornells, els dies de mal temps de l'hivern, a més de fer escorça de pi per tenyir les xerxes i qualque esclata-sang, també feien reïna, que duien a Can Digus, que també venia xerxes i comprava joncs o camamil·la.

UTILITATS
Els germans Joan i Climent Goñalons van visitar la fàbrica de Barcelona on "exportaven" la seva reïna els comerciants de Ferreries i Fornells. La reïna es fonia i s'emprava per fer coles, perfums, cerol pels sabaters, oli de lli, trementina, aiguarràs o colofònia, que en els seus derivats intervé en la fabricació de cautxú, xiclets o vernissos. Antigament la "pega negra", barreja de reïna i quitrà, s'utilitzava en calent per calafatar els vaixells i les botes de vi.

Els reïners duien el menjar dins el sac de la reïna: si fos verinosa ja seríem morts. Però més tost és al contrari. A determinades regions es reconeixien virtuts medicinals a la trementina, essència destil·lada de la mateixa, que s'emprava, sempre que no hi hagués ferida oberta, per combatre les inflamacions, cops, picades d'insectes, esquinços i fins i tot les infeccions pulmonars o bronquials. S'aplicava amb un pegat de roba o paper d'estrassa. La reïna no tan sols ajudava a millorar la vida present, també facilitava el pas a la d'un suposat més enllà: els antics egipcis la feien servir –entre altres substàncies– per embalsamar les mòmies dels faraons.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios

De momento no hay comentarios.