"My guitar wants to kill your momma"

(Oh, ets molt considerat, però no hi tires cada punyetera setmana, Pedro?). Tu a callar, veu de la meva consciència (que s'assembla misteriosament a la d'en Tom Waits!). Què deia? Ah sí, bé, ja sabeu que un servidor, a més d'abocar les seves diarrees mentals a aquesta bonica publicació, es dedica a passejar-se per diferents escenaris fent sonar cert instrument. I resulta que l'instrument que vaig triar va ser la guitarra elèctrica. Quan era petit vaig començar a tocar el saxo, més que res perquè mon pare sempre l'havia volgut tocar i me'n va posar un a les mans. La típica situació dels pares que envolten els seus pobres fills amb els seus somnis i frustracions. Faig feina a una botiga d'instruments musicals, així que sé del que estic xerrant. Però clar, arriba l'adolescència, comences a escoltar Nirvana, The et altri, i per molt que cerques, al vídeo d'"Unplugged In New York" no sona cap saxo, així que, amb les notes del trimestre en la mà, dónes el gran pas i demanes una guitarra elèctrica per Reis.

Classes, assajos, grups, concerts, milers d'euros gastats (i alguns cents guanyats) i arribem fins l'altre dia, quan mentre netejava les meves guitarres (un acte per a mi quasi eròtic) mirava un concert en DVD de Neil Young (el fantàstic "Heart Of Gold"), i entre cançó i cançó, el canadenc parlava de la seva guitarra preferida, que tocava en aquell mateix concert, i que havia estat propietat del mateix Hank Williams.

Incís: (Hank Williams: llegenda del country i el honky tonk, molt popular els anys 40, va morir jove i va deixar dotzenes de cançons memorables. Engegau ara mateix l'Spotify i escoltau algun recopilatori on surtin "temazos" com "Cold Cold Heart", "Lovesick Blues" o "Lost Highway").

Em va semblar que mestre Young­ xerrava de la seva guitarra de forma molt tendra i carinyosa, i em vaig posar a pensar en la relació entre els guitarristes i les seves guitarres, i en com alguns d'aquets instruments han esdevingut llegendaris més enllà dels senyors que les tocaven. És indiscutible que la guitarra elèctrica, a pesar de ser un invent de començaments de segle XX, ideat perquè els guitarristes es poguessin sentir una miqueta entre els instruments de les Big Bands. Anau a qualsevolgaritod'aquells on la gent va a ballar, beure cubates i aquestes coses amb l'objectiu últim de tenir relacions sexuals, i observau com quan el Dj. punxa algun tema de Bon Jovi (sempre ell!) o delspunyeterosDire Straits, la gent comença a fer com si to­qués una guitarra d'aire, intentant transmetre el següent missatge: "Sí, potser vaig vestit com un dels éssers de sexe indeterminat que participen a "Fama"?, però tenc un autèntic cor rockero".

Ja se'm torna a anar l'olla. Vull xerrar de la guitarra com a icona del rock'n'roll, i d'algunes guitarres famoses. Allà va la meva particular llista:

- L'ACÚSTICA DE WOODY GUTHRIE: Aquesta figura seminal del folk nord-americà, autor de temes clàssics i activista pels Drets Civils emprava guitarres acústiques de marca Martin o Gibson, però el que les feia especials era la inscripció que algunes d'elles duien al cos: "Aquesta màquina mata feixistes". I s'han de tenir pebrots per posar açò a la teva guitarra i rodar pels Estats Units dels anys 30 i 40. Una de les primeres guitarres mítiques. Crec.

- LA GUITARRA MÉS CARA DEL MÓN: L' any 1970 Eric Clapton va decidir que volia tocar amb una Fender Stratocaster. Així que en va comprar unes quantes de velles per 100 dòlars cadascuna, i va ajuntar les parts en una sola guitarra que va anomenar Blackie. I li devia sortir bé l'invent, perquè aquest va ser el seu principal instrument durant 15 anys (el podeu veure a la pel·lícula "The Last Waltz", de la que hauríem de xerrar qualque dia). L'any 2004 va ser subhastada per aquestes mogudes benèfiques que avui dia li agraden tant a Clapton. El preu? 959.500 dòlars. Jo crec que a la Wikipedia s'equivoquen, però no estaria malament per un "mejunje" fet de tres coses barates.

- DOBLE MÀSTIL, DOBLE ROCK'N ROLL: Si visualitzeu Jimmy Page (si no sabeu qui és, més val que passeu de pàgina abans que arribem a les mans), la guitarra que durà a les mans serà una Gibson Les Paul. Però si feis la imatge mental "Jimmy Page tocantStairway To Heaven", immediatament la guitarra es convertirà en una Gibson SG de doble màstil. Amb dotze cordes a un màstil, i sis a l'altre, Page va trobar l'eina perfecta per recrear les complexes orquestracions guitarrístiques de temes com "Stairway" o "The Song Remains The Same". Fa anys, a una botiga de guitarres de Barcelona, vaig tenir ocasió de provar-ne una, i a pesar que hi havia un cartell ben gros que prohibia tocar els temes esmentats (així com "Smoke On The Water" o "Tears In Heaven") no vaig poder aguantar la temptació de dibuixar aquells arpegis immortals i sentir-me un poc Jimmy Page. Després em van cridar l'atenció.

- DESCANSI EN PAU: Eddie Van Halen és possiblement el meu guitarrista preferit. Una combinació explosiva de tècnica,feeling, sentit de la melodia i espectacle. A més d'un talent especial per compondreriffsimmortals. Però és un tio hortera, i un manetes. Per açò es va fabricar la seva pròpia guitarra, la Frankenstrat, una Stratocaster amb algunes modificacions especials per donar-li un so més canyero i personal, a més de fer possible expandir tota la tècnica guitarrística del senyor Van Halen. Però com que també era un hortera, la va decorar amb tires de colors (blanc, vermell i negre) i li va quedar una guitarra ben aclarida (avui dia la marca Fender fabrica rèpliques per molts milers d'euros). Més endavant diferents marques com Kramer, Charvel o Ibanez li van dissenyar rèpliques, una de les més famoses la de teringues grogues i negres. Aquesta guitarra (l'original) avui dia descansa a la tomba de Dimebag Darrel, on va ser introduïda pel mateix Van Halen durant el funeral més rocker de la història. Mola, eh? I més quan penses que Van Halen era el guitarrista preferit de Dimebag, i que les seves últimes paraules (abans de sortir a l'escenari on moriria) van ser: "Van fuckin' Halen".

- LUCILLE: A més de donar nom a un "temazo" de Little Ri­chard, és com B.B. King anomena cadascuna de les seves guitarres. Òbviament, hi ha una història darrere açò. Quan el senyor King començava, als anys 40, durant un concert es va produir un incendi a la sala a causa d'una baralla. Quan el local es va evacuar (després de morir dues persones), King es va adonar que s'havia deixat la seva preuada guitarra dins el local, i immediatament la va anar a rescatar, arriscant la seva vida per un trasto de 30 dòlars. Quan la va recuperar, es va assabentar que la baralla havia estat per una dona, i aquella dona es deia Lucille. Així que va anomenar la seva guitarra (i totes les que després tindria) amb el mateix nom.

Bé, ja sabeu quatre cosetes més totalment inútils per la vostra vida, gràcies a jo! Fins d'aquí a quinze dies!

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com