Francesc Riudavets reuneix 600 paraules ben menorquines

L’IME publica aquesta aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover Moll

|

Valorar:
preload
Francesc Riudavets

Francesc Riudavets afirma que des d’al·lot ha sentit curiositat per les paraules menorquines.

06-01-2019

Francesc Riudavets Cavaller (1963) era l’any 2012 alumne de Fina Salord en les classes de català C» de l’Escola d’Adults de Ciutadella. Parlaven del «Diccionari català-valencià-balear» d’Alcover i Moll quan l’alumne li va fer notar a la mestra que hi havia paraules menorquines que no havien quedat recollides.

Salord va encoratjar Riudavets a cercar noves paraules que no figuressin en el Diccionari i el va posar en contacte amb Joan Francesc López Casasnovas perquè l’ajudés en la tasca. El resultat de la seva feina és el llibre «Espigolant (Una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover-Moll)» que acaba de publicar l’Institut Menorquí d’Estudis que reuneix més de 600 paraules i 500 locucions i frases fetes de Menorca.

«Des que era petit, record que em cridaven l’atenció les paraules més genuïnes de Menorca, que, primer, em xocaven molt; més tard d’al·lot, m’encuriosien, i, ara que som més que granat, són la meua betzèrria», afirma Riudavets, que tot i que és nat a Maó es considera ciutadellenc.

Estucador per tradició familiar, l’autor d’«Espigolant» va guanyar el 2015 el premi de poesia «Illa de Menorca», del que ha estat finalista en altres dues ocasions i també ha guanyat premis de narrativa i poesia de l’Escola d’Adults. El títol del seu llibre és un homenatge a l’«Espipollant» de Pere Melis, de qui es considera un admirador.

Mots vius

El recull lèxic d’aquest aficionat a les lletres i la filologia s’acompanya d’un pròleg de Joan Francesc López Casasnovas, membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, qui assenyala que l’obra de Riudavets «aporta tot de mots vius en boca de gent menorquina i que al seu dia no van tenir una entrada pròpia a la calaixera del diccionari, o bé que, figurant en canvi al diccionari, no s’hi troba aquella concreta funció semàntica o uns significats específics utilitzats a la nostra Illa o fins i tot al parlar d’una localitat insular determinada».

El filòleg defensa que els particularismes menorquins, si no són incorreccions paleses, enriqueixen el conjunt de l’idioma. Explica també que la idea que alenava en la feina normalitzadora de Pompeu Fabra era la d’aconseguir «una llengua culta, policèntrica i convergent, respectuosa amb les diferents maneres de parlar-la».

Per a López Casasnovas, fullejant el llibre de Francesc Riudavets com a menorquins «podem pujar modestament la nostra autoestima perquè ens posa davant els ulls en lletra impresa tot un cabal propi de paraules i expressions que no havien figurat en les pàgines del diccionari de referència de la nostra llengua, però que són d’ús corrent o, si més no, reconeixible entre nosaltres. També deu fer pujat la nostra autoestima perquè l’autor poa en la unitat del català i aporta paraules, locucions i maneres de dir pròpies del ric cabal de la nostra llengua».

El llibre de 283 pàgines ha estat editat en la col·lecció «Petit format» de l’IME i inclou una bibiografia amb 78 diferents títols, més una llista de recursos en xarxa. Quant al vocabulari, com es pot veure en la petita mostra annexa, consta del mot d’entrada, la categoria gramatical, la definició, una frase d’exemple i quan ha estat possible una cita literària.

Algunes paraules

Aferrada f. Enganada, estafa. Va tenir una aferrada i ara va eli-eli.

Al·loter -a adj. Que li agrada fer vida amb al·lots, d’estar amb ells, «Hi ha l’home, alegre, saludador, somrient, que fa cas de tothom i és amorós, al·loter, simpàtic, divertit,,,» (Ponç Pons, 2005)

Banya f. Nom que donam al francès croissant que ha passat al catal’a cruasant. A Viena en diuen hörchen, ‘banyeta’. La imatge és prou clara de com la forma ha acabat per donar nom a aquesta pasta. Una banya de cabell d’àngel.

Carxofa f. Dona molt presumida. «Quan te veig amb tanta toca/te mir i te torn mirar/ que sembles una carxofa/ collida des carxofar» (Cancó popular menorquina)

Debat m. De caminar o fer una feina de veres i a bon ritme, se’n diu dur un bon debat.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

nascut el 43
Hace 9 meses

Una gran fèina, molt important i amb moltes utilitats, encara que siguien per debatre i aconseguir que no mos passin per demunt. aquells que voldríen arrassar amb tót . Bona cosa! I per aquells que ho combatren: que mirin d'on vé Eli-Eli, i quina altra paraula la dú com à terminació

Valoración:4menosmas

Franco
Hace 9 meses

Solo quiero el español!

Valoración:-15menosmas

MENORQUIN1
Hace 9 meses

Yo diría que todas estas palabras salen del Aragonés desechado por los propios Aragoneses y, reclutadas por algunos lacayos del condado de cataluña y el Reino del CID.

Valoración:-20menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1