Premi Andrés Casasnovas 2020

Músics i germans

Reportatge guanyador del premi Andrés Casasnovas, que convoca «Es Diari» i que es va lliurar en el sopar de Sant Antoni

|

Valorar:
preload

Germans. No es pot explicar ni entendre la personalitat d’en Bep i d’en Joan, obviant al seu pare, Antoni Camps

17-01-2020

El reportatge «Músics i germans», del que és autora Macarena Ramos Pons, ha estat el guanyador del premi Andrés Casasnovas, que convoca «Es Diari» i que es va lliurar en el sopar de Sant Antoni. El jurat, format pels membres de l’equip de la redacció Josep Bagur, Miquel Fèlix, Pep Mir i Juan Carlos Ortego, va considerar que la bona narració de la història dels germans Bep i Joan Camps, de Ferreries, i la seva trajectòria musical es mereixia aquest guardó. També és destacable la figura del seu pare, Antoni Camps, una persona important pel seu poble. Macarena Ramos és una nova narradora, que s’incorpora a la llarga llista d’escriptors de bona ploma que tenim a Menorca.

En Bep Camps ha estat lligat al món de la música des del seu naixement.

Personalment, havia tingut ocasió d’escoltar-lo en algunes ocasions, però arran del darrer concert en record al seu germà Joan amb el grup Alma secreta, que tingué lloc dissabte 21 de desembre a l’Auditori de Ferreries, va ser quan vaig veure clar que la seva vida era mereixedora de ser coneguda. Es tracta d’un home bo, tant en l’aspecte personal com musical, que sense ser famós en aquests moments ha tingut una trajectòria musical prou important, sempre vinculada al seu germà, que va marxar fa poc més d’un any.

Va néixer a Ferreries el 1951, essent el més petit de set germans i sempre molt unit al penúltim fill de la família, en Joan, amb qui tantes coses va compartir, especialment dins l’àmbit musical. Tenien bona veu i a la infància ja cantaven a cappella a les festes de l’escola i esdeveniments familiars.

El pare, Antoni Camps, regentava una botiga de roba al poble i havia heretat l’afició per la música del seu propi pare. A més, li agradava molt escriure i de fet és un dels més bons cronistes de Ferreries, ja que va deixar plasmades totes les activitats i esdeveniments que succeïen allà durant més de cinquanta anys. Era un home molt meticulós que registrava molts de detalls com dates, noms i llinatges, edats, carrers, etc. Tocava l’acordió i sabia solfeig, que havia après de forma autodidàctica amb un llibre de solfejar de l’avi, que havia estat director de la banda republicana de Ferreries, anomenada El Parque. Anys més tard també ho seria ell, el qual juntament amb el mestre Tortosa van reorganitzar sa banda de nou. En Bep recorda que es van fer unes recol·lectes entre la gent del poble i el pare va anar a València a comprar nous instruments. A ca seva donava classes particulars de solfeig, acordió i guitarra No podem, idò, explicar i entendre la personalitat d’en Bep i d’en Joan, obviant el pare.

Els dos germans més petits es van trobar el mestre a casa, que els anava introduint de forma bastant metòdica en el món musical. Està clar que era un home exigent, que fins i tot els prenia moments en què ells hagueren preferit anar a jugar pels carrers amb els amics. En sortir de l‘escola ja els esperava per fer una lliçó, i és recordat darrere seu, comprovant que tenien l’atenció necessària per seguir les notes i a la vegada dur el compàs i el temps, i de vegades volava qualque clatellada. Prest van començar a practicar amb una guitarra i ell els mostrava els acords bàsics. Moltes hores de xec-xec pum, «rasca petit!».

De ben prest van acompanyar al pare a fer actuacions per tota Menorca, quan eren requerits per alguns festivals, festes i col·laboracions benèfiques. Ell tocant l’acordió i els dos germans amb les guitarres. A l’adolescència, quan ja dominaven la guitarra, els dissabtes fosquet anaven a cantar serenates pels carrers amb un grup d’amics i amigues. Solien cantar davant les cases on vivien persones que els interessaven i moltes vegades, les mares, que no estaven per músiques, els arruixaven.

Als anys 60, van arribar a Ferreries, com a la resta d’Espanya, noves influències musicals, dels Beatles, Bee Gees, Rollings i Dyland, principalment.

Quan tenien uns 17 anys, els dos germans, més el seu cosí Tolo Gener, van formar un grup de folk que es va dir Nou Grup, i ja cantaven cançons en català d’en Serrat, Sisa, Raimon, Tres tambors, etc. Començaren a interpretar molts dels temes que sonaven per la ràdio i els televisors. En una vetllada d’estiu, fins i tot van compartir escenari amb na Maria del Mar Bonet, que llavors estava pràcticament començant.

L’OAR i el Cine Familiar de Ferreries organitzaven uns matinals els diumenges i recorda que es van presentar allà. Encara té ben presents algunes cançons d’aquells dies, com «El noi dels cabells llargs» o «Bonie and Clyde». Van triomfar i van començar a tenir molts de fans.

Eren els anys setanta i en Joan era l’encarregat de fer els cartells anunciadors, fets a mà amb molta gràcia, que es repartien pels bars. Poc després, van decidir fer un nou conjunt de música moderna, que es deia Cousins Grup, al qual s’hi va sumar un altre cosí seu, en Xim Coll, que tocava la bateria. Es van presentar el 1968 a la revetlla de Sant Bartomeu al camp de futbol i foren 8 anys intensos de compartir il·lusions i vivències. Cantaven cançons dels Credence, dels Rollings, dels Beatles i grups espanyols, com Sirex, Los Salvajes, Lone Star, etc. Una altra curiositat és que la casa Vanguard, que tenia la seu a Alaior, en adonar-se que agradaven i s’anaven fent famosos per tota l’Illa, els va proposar comprar-se nous instruments, que els podrien pagar a terminis. Unes 300.000 pessetes d’aquell temps, seria una doblerada avui en dia, pensant que ells guanyaven un sou d’unes 1.000 pessetes setmanals. Per mitjà d’un catàleg, i sense saber si sonarien bé o malament, van encomanar una guitarra, un baix, una bateria i un equip de so. El germà Joan podríem dir que era el tresorer, ja que s’encarregava de cobrar les actuacions i anar fent els pagaments dels instruments.

Els dos germans feien feina de sabaters a la fàbrica Zapatillas Ferreries, actualment Mascaró i amb el que guanyaven es podien comprar alguns discos que anaven sortint, quasi sempre més singles que LP dels seus cantants preferits. Tenien un tocadiscos, que també podia anar amb piles i se l’enduen per tot. I així va començar la gran aventura dels Cousins Grup, que no donaven abast per fer actuacions arreu de tota l’Illa i balls cada diumenge capvespre a Sa Perdiu o a l’OAR.

A Maó actuaven a Jardines Infanta, darrere l’American Bar i a moltes revetlles. A la temporada d’estiu, diàriament sonaven als hotels de Cala Galdana, Saronga i Audax, que s’omplien de turistes, sobretot britànics.

Explica en Bep que tothom anava ben distret amb ells, els demanaven fotos i autògrafs, i moltes parelles s’enamoraren amb la seva música. Recorda que fins i tot anaven conjuntats amb el vestuari i especialment té presents unes camises molt elegants de flors i piquets, totalment setanteres, que els van fer a posta per ells en Toni Gris i na Magdalenita, del seu poble.

Però el mateix any del gran debut, el cosí Tolo els va deixar per anar a estudiar fora. La sort va ser que aquell hivern van conèixer un jove de la seva edat procedent de Barcelona, que amb la seva família havia vingut a viure a Ferreries. Es tractava d’en Paco es catalá, que a més tenia molt bon sentit de l’humor. En algunes ocasions, convidaven grups d’altres pobles i també pujaven a l’escenari alguns espontanis, que tenien ganes de triomfar com ells. Diu en Bep que era com un càsting d’Operación Triunfo a la ferrerienca. Després de la missa major, tota la joventut es trobava al festival i s’armava un bon guirigall, fent vermuts i tapes, cosa que després es va anar perdent.

El grup anava fent camí i s’hi va afegir un nou membre, en Sebastià Truyol, que havia actuat amb el primer grup de música moderna de Ferreries, Los Isleños.

Als bars de Sa Perdiu i l’OAR hi anaven joves de per tot: ciutadellencs, migjorners, alaiorencs, mercadalencs i qualque maonès i com anècdota explica en Bep que quasi van quedar sense al·lotes a Ferreries, ja que tots hi anaven ‘a carregar’. El sereno de vegades havia de telefonar a la Guàrdia Civil perquè es produïen algunes baralles.

Una vegada van haver de suspendre el ball, quan una allau de gent va caure damunt la bateria d’en Xim i tot va quedar desmuntat. Quantes parelles es van fer al seu davant, esperant que toquessin les cançons lentes per abraçar-se!

En Bep també vol fer unes referències a la base americana que es va instal·lar a la muntanya de s’Enclusa. Un grupet de soldats americans que baixaven a Ferreries a les seves festes, van fer bona amistat amb ells. La llengua era al principi una barrera, però a poc a poc van anar aprenent un poc d’anglès i amb unes quantes senyes, com diu ell, ja es van poder comunicar. Recorda especialment a n’Edward i en Tim, que amb el seu cotxe els acompanyaven a les actuacions i en contrapartida, ells també eren convidats a les festes que es feien a la base.

En Bep explica que les diferències amb els seus equips musicals eren evidents, tenien equips de música d’una qualitat extraordinària i gràcies a ells van conèixer tendències que per Menorca encara no havien arribat. Escoltaven jazz, soul, country i els populars Credence.

A més d’interpretar cançons dels grups musicals que els agradaven i que sonaven llavors, els dos germans, sempre componien peces pròpies, escrivint les lletres i posant la música. A l’homenatge d’aquest desembre fins i tot se’n van cantar algunes d’inèdites, a més de les que agradaven molt a en Joan, sempre denotant una sensibilitat especial, un rerefons de la seva ànima secreta, una persona que podríem definir com un esperit lliure. Un home molt sentimental i pacífic, que va viure en plena època hippy, quan encara les tendències amoroses diferents eren tema tabú. En Joan va estimar i va ser estimat, però en les seves cançons es pot captar que no ho va tenir fàcil.

Una de les anècdotes que no podem obviar és que fent la mili as Mercadal van tenir l’oportunitat de fer molts amics catalans. Un d’ells era músic i havia tocat el baix amb en Tony Ronald. Era en Facundo Rojo amb el que encara hi ha una bona amistat. En aquells moments, els germans havien compost algunes cançons i ell els va proposar gravar-les i anar a Barcelona perquè en Tony Ronald les escoltés. Fins i tot van anar a casa seva i les va escoltar amablement. Tornaren a Ferreries ben contents per la nova experiència, però pensant que encara estaven un poc verds, que aconseguir triomfar fóra de l’Illa era un poc complicat.

L’any 1974 va entrar un nou membre als Cousins, en Calixto Lledó, que juntament amb la seva dona van venir a viure a Menorca. Era un gran guitarrista, tímid, però donava una màgia especial quan tocava.

Van ser dos anys intensos, però per circumstàncies de la vida, el 1976 van decidir dissoldre el grup. S’acabaven vuit anys d’intensa activitat musical i els diferents membres van emprendre camins separats.

Més endavant, en Bep i en Joan, sempre junts, van formar part de diferents grups de Ferreries. Van tocar amb en Damià de Son Patrici, en Joan Doblas, el seu nebot, en Billy des Molí de baix, en Miquel Plana... Aquestes formacions es feien i es desfeien segons com venia la cosa. S’ha de dir que en el concert en record del germà molts d’aquests músics van tornar a compartir escenari.

Poc després van gravar una cinta amb cançons pròpies que es diu «La nit màgica», gràcies a dos components de Somnis blaus, en Bep Cardona i en Pere Marí, que havien muntat un estudi de so. Destaquen especialment, «La noche azul», «Antonia, ¿qué te pasa?» i el «Blues de s’hort», que molta gent recorda i encara canta.

I arribam al Duo Calypso, que era un nou repte. Només eren dos músics, però havia de sonar com si fossin un grup, cosa que pogueren aconseguir gràcies a les noves tecnologies. Van arribar a tenir un repertori de més de cent cançons, sobretot de balls de saló i per tot allà on anaven a actuar la gent xalava i els hi feia saber.

El 2012, en Bep va gravar un CD titulat «Un passeig per la vida» i el 2018 un altre que es diu «No esperis que sigui tard», any en que ens va deixar en Joan, tots dos amb temes propis i vocació de poeta.

Les seves actuacions i cançons al llarg de les seves vides són un reflex de tota una època, de persones que van omplir aquell temps i d’una relació entranyable entre dos germans. Gràcies a les gravacions, les seves veus seguiran unides per sempre i la memòria de tots els moments compartits, mantindrà ben fermat el lligam de les seves ànimes.

Comentar


Todos sus comentarios serán previamente moderados. Gracias por participar.

* Campos obligatorios
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1

Antonia Capella
Hace 20 días

Enhorabuena por vuestra interesante trayectoria artistica, me ha gustado mucho el reportage dedicado al grupo.. Me uno a vuestro merecido homenage y siento mucho que Juan no pueda celebrarlo con vosotros. Con mis mejores deseos, Josep te mando un fuerte abrazo.

Antonia Capella.

Valoración:6menosmas

Bosco
Hace 20 días

Molt bona gent!, tot reconeixament sempre serà poc.

Valoración:5menosmas
AnteriorSiguiente
Página 1 de 1