Pedra Viva es reinventa i Kor’sia pren l’espai i el cor

L’espectacle comença tot just deixes el cotxe as Castell i baixes a peu a Calesfonts per esperar la barca que t’ha de portar a l’illa de les quarantenes (un indret que ara entenem més que mai abans). Desembarques i ascendeixes l’avinguda empedrada que condueix al recinte del Llatzeret, on jardins frescos i silents et reben amb amorosa calma. Un refresc al bar, tot observant la posta de sol, passeig pels diferents espais de l’illa i, de sobte, d’entre les flors, apareix una figura animada de plom que et transporta a una escultura de Juan Muñoz. I una altra. I encara una altra! I així fins a cinc. Es mouen, t’observen, juguen amb tu, se’n riuen, s’entrellacen, es separen… I poc a poc et van conduint a l’espai on tindrà lloc l’espectacle pròpiament dit.

Parets altes, aïllants, els envolten. Objectes varis (una corda, un munt de terra, una pala, una corona, una escala, cadires, una taula…) conformen l’escena, que no és quotidiana però sí que ho és perquè aquells objectes tenen tot el sentit on som.

Una música opressiva i obstinada pren l’espai sonor i els éssers de plom comencen a configurar aquell espai físic, tot definint la seva relació amb ell i definint-se a si mateixos, cadascun amb la seva particular i personal interactuació amb el lloc i amb l’altre. A mesura que avança l’obra, diferents figures i composicions dels éssers que transiten van dibuixant l’univers escultòric de Muñoz, l’objecte inspirador de la proposta, i li atorga una narrativa, una dramatúriga i una conceptualitat que resulten pura poesia.

I la metàfora esdevé clara i s’imbrica amb la circumstància vital del nostre present i de la nostra existència, al cap i a la fi: éssers tancats en un espai del que inútilment intenten sortir tot estavellant-se, una vegada i una altra, contra el mur; escales que no condueixen enlloc; cordes que no permeten escalar més enllà dels confins d’aquella caverna platònica que projecte les ombres d’unes vides que són i no són; tasques quotidianes que desemboquen en l’absurd d’un treball sísific que sempre torna a començar. I apareix el joc, i l’humor, i l’amor, i la ridiculització de l’altre, i la rivalitat, i la lluita, i el poder, i l’abús de poder, i la tirania, i la revolució, i la injustícia, i la soledat… I tot es desfà en la boira d’un somni de quelcom que és i no és. I tot torna a començar.

Tot això explicat amb el llenguatge d’uns cossos que t’interpel·len, com també ho fa el llenguatge escultòric de Muñoz, ara cobrat de moviment, i que s’amaneix amb diferents músiques que van des d’Arvo Pärt a Mercedes Sosa.

Els integrants de la companyia destil·len una tècnica impecable i una expressivitat dramàtica aclaparadora. Les seves figures impossibles desafien l’equilibri, la gravetat i el seu moviment pesant, ortopèdic i feixuc i és també metàfora d’un àmbit vital opressor. Realment magnífics i impecables tots i cadascun d’ells, completament imbuïts de la dramatúrgia i el concepte. teatral de la proposta, la qual cosa els permet flexibilitzar i adaptar-se al medi on es troben (l’espai no és precisament un teatre, ni té els recursos tècnics sota els quals ha estat dissenyat l’espectacle) sense perdre en cap moment l’essència d’allò que representen. Una nit preciosa, en un indret meravellós i amb una proposta artística d’altíssima qualitat. Aquest fou el tret de sortida del Pedra Viva d’enguany. La cosa, sens dubte, promet. Estarem expectants al que el desconfinament del festival ens ha d’oferir i gaudirem del trajecte que ens regali. Enhorabona i bona singladura!