Festival de Música de Ciutadella

Emotiu i divertit retrobament Frontela

|

Valorar:
Frontela, cinc músics estudiants a l’Esmuc que van posar a la seva formació el nom de la professora

Frontela, cinc músics estudiants a l’Esmuc que van posar a la seva formació el nom de la professora

Rafa Raga

Emoció i diversió són dues de les paraules que poden ben definir el concert que dilluns vespre es va viure al Claustre del Seminari de Ciutadella, amb el quintet de vent Frontela i la pianista cubana Ivet Frontela, professora en el seu dia de tots cinc músics i que, a manera d’homenatge cap a ella, dona nom al grup des dels seus inicis, que es situen a l’ESMUC de Barcelona fa un poc més de dotze anys.

Emoció perquè el concert del 49è Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella va significar el retrobament damunt l’escenari entre educadora musical i exalumnes després de més d’una dècada i després d’haver-ho parlat moltes vegades i de no haver trobat encara el moment, i açò interpretant un programa construït al voltant de la primera obra que tocaren plegats, com a quintet de vent que llavors començava a prendre el vol en el seu particular camí professional dins el món de la música de cambra.

I diversió perquè, començant per aquella primera obra (el «Sextuor FP100» de Francis Poulenc) i continuant per tota la resta de peces incloses al programa, la major part del repertori triat per a l’ocasió va estar impregnat de moments alegres i divertits, amb uns aires frescos i juganers que per poc que un es deixés anar permeteren somiar per instants en quelcom diferent a la realitat pandèmica que, encara, ens està acompanyant en permanència. Açò en una nit relativament poc calorosa d’estiu i amb un variat programa completament ocupat per compositors francesos de finals del XIX i del segle XX, tret, açò sí, de la majestuosa i vibrant traca final.

El principi, i també el final del programa previst, fou per al prolífic compositor Jean Françaix, amb un inicial «Quintette à vent n. 1» que ja marcà per on anirien els tirs posteriors, amb moments carregats de virtuosisme i de dificultat tècnica i amb altres estones plenes d’aparent lleugeresa i amb tocs fins i tot humorístics a base de divertides converses entre els instruments, que recordaven els dibuixos animats d’antany. Aquest Quintet de Françaix, també amb girs sorprenents que donaren potència a un inesperat i senzill final, ja demostrà com de compenetrats anaven els cinc músics de vent, capaços d’aconseguir plena coordinació entre ells tot i els elegants contrastos.

Si la interpretació del Quintet de vent núm. 1 de Jean Françaix fou l’inici del programa, la també divertida i amb tons i colors propers al circ i al cabaret «L’heure du berger» del mateix compositor serví per al final del programa, capaç de treure, baix baix, el somriure del públic i amb un esclat proper a l’apoteosi per acabar la interpretació. En aquesta peça per a quintet de vent i piano, la pianista Ivet Frontela ja s’havia unit als cinc components dels Frontela, que a Ciutadella formaren amb Pere Sansó (flauta), Vicent Salvador (oboè), Àlex Villanueva (clarinet), Josep Casadellà (fagot) i Maria Servera (trompa), aquesta darrera tot substituint puntualment a qui és el trompista habitual del grup Marc Moragues.

Entremig de les obres de Jean Françaix, Ivet Frontela interpretà «Clair de lune», amb fragments molt coneguts i que corresponen al tercer moviment de la «Suite bergamasque» de Claude Debussy, sonant lluminós i brillant amb moments que anaren des de la melancolia a la sensualitat; i la preciosa i a estones recarregada «Sonatine M.40» de Maurice Ravel, que conté trams prou animats, mig frenètics, i amb bones dosis de virtuosisme.

Un dels moments de màxim clímax arribà sens dubte amb el «Sextuor FP100» de Poulenc, icònica i emotiva peça per al Quintet Frontela que motivà el retrobament amb Ivet Frontela i que és tot un exemple del neoclassicisme francès, potser més densa i profunda que la resta però on també hi és present la diversió, amb estones literalment de pel·lícula i amb ritmes que transporten al públic a la cinematografia.

La sorpresa, per inesperada i per deixar el públic amb la boca oberta, va arribar amb el bis de regal que oferiren amb una imponent versió per a quintet de vent i piano de la «Danza del ritual del fuego» d’«El amor brujo» de Manuel de Falla, fent posar la pell de gallina i amb moments sonant com si fos una autèntica orquestra simfònica, acabant a un ritme fabulosament trepidant amb el piano i amb un públic satisfet per la plaent vetlada.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.