El trio de saxofonistes i piano oferí un programa que connectà de manera especial amb el públic assistent al Claustre del Seminari. | Rafa Raga

1

Fou un concert que es pot dir rodó, d’aquelles nits per recordar. Amb una intensitat que si bé va arribar al màxim més cap al final, en realitat va ser sostinguda des de bon començament. També amb unes peces carregades de virtuosisme, amb dosis justes d’emotivitat, executades amb insuperable sincronia pel trio musical, sobretot, però, per l’imperial duet de saxofonistes que formaren els germans Xavier i Melanie Larsson, nascuts a Ciutadella i ara residint a Alemanya, un a Colonya i l’altra a Munic, que per primera vegada tocaven junts en un concert en què ells n’eren els principals protagonistes, ben acompanyats i impulsats per un excel·lent Konstantin Zvyagin al piano.

Certificant la volada qualitativa que ja duu Xavier Larsson i la ràpida progressió de la seva germana petita Melanie, el seu entusiasme i felicitat damunt de l’escenari traspassà del tot cap als espectadors, creant una agradable simbiosi entre músics i públic, que, després de prop de dues hores de concert, dos bisos inclosos, semblava que no havia de tenir final. Açò dilluns vespre al Claustre del Seminari, en el concert nombre sis dels vuit previstos al 49è Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella, una edició que fins ara està resultant d’una elevada i lloable qualitat.

Amb la idea de fons de donar a conèixer un repertori, la majoria original per a dos saxos i piano, que és relativament poc conegut i complicat de trobar, i mostrar el màxim de possibilitats i punts de vista que poden donar sobretot els saxòfons, el trio Larsson, Larsson & Zvyagin oferí un programa que fins i tot superà aquests objectius, trobant una complicitat tal entre ells i amb el públic, amb sentiments d’admiració, que potser s’haurien de plantejar més trobades com la de Ciutadella, que en principi havia de ser efímera. Ho feren combinant interpretacions amb dos saxos i amb dos saxos i piano, i emprant fins a quatre tipus de saxòfons durant l’actuació: alt, soprano, tenor i baríton.

L’entrada en escena ja fou prou significativa, perquè, començant a tocar ja abans de pujar a l’escenari, va tenir uns quants dels ingredients que es veurien durant la resta del concert: intensitat i virtuosisme amb «Slap me» del compositor australià Barry Cockcroft, amb notes percussives dels dos saxos simulant petits tambors i amb una mena de lluita entre ells amb uns ritmes que, jugant jugant, anaven creuant-se de saxo a saxo. I continuant, ja amb el piano també en escena, amb el «Duo concertant Op. 55» del belga Singelée, una brillant i vigorosa exhibició de facultats tècniques amb una obra romàntica i icònica que fou una de les primeres que es composaren dins l’escriptura per a dos saxos i piano.

Tendre i amb un cert regust a swing, la sonatina «Parsax» del valencià Ferrer Ferran encaminava al trio cap a la part central del concert, amb la minimalista i sorprenent, i de tons més foscos, «Black» de l’estatunidenc Marc Mellits i la molt aplaudida «Paganini Lost» del japonès Jun Nagao com a continuació. Aquesta darrera de sons força elegants i refrescants, colorista i contrastant tot el temps, amb elements de diferents estils musicals (jazz, cinema, videojocs,...) que recorden l’estètica de l’obra «Cyberbird» del també compositor nipó Yoshimatsu i que fa dos anys fou interpretada al Festival per part de l’OCIM i amb Xavier Larsson com a un dels solistes. A partir d’aquí sí que la intensitat i l’in crescendo del concert va ser feliçment imparable.

L’emocionant, dolça i trepidant alhora, «La dernière nuit» del català David Salleras, de tons àrabs i amb tocs d’influència de música popular i flamenca, posà rumb cap al final, precedint a la tranquil·la i novament intensa «Sarajevo» de Guillermo Lago, pseudònim del neerlandès Willem van Merwijk, transportant-nos a la crua guerra de no fa tants d’anys; i a la desfilada d’efectes que fou «Techno parade» del francès Guillaume Connesson, fabulosament enèrgica i amb sons tan inversemblants com els aconseguits pel pianista raspallant l’interior del piano o afegint-hi folis de paper damunt els mecanismes de l’instrument.

El final del programa, en què Xavier Larsson no pogué contenir algunes llàgrimes d’emoció i felicitat, va ser per a la trepidant i virtuosa «Pequeña czarda», una preciosa composició que el navarrès Pedro Iturralde (1929-2020) va crear quan tenia 20 anys i que és molt apreciada per saxofonistes clàssics de tot el món, inspirada en les danses populars hongareses anomenades ‘czardes’. Els dos bisos de regal foren amb el romàntic «Intermezzo» del mexicà Manuel Ponce i amb la també romàntica, i relaxant, cançó francesa, original per a veu i piano però arranjada per a dos saxos i piano, «Les chemins de l’amour» de Francis Poulenc.