Bobés, creador de la innovadora proposta, va configurant l’espai escènic . | Foto: MARTÍ ALBESA (Festival Sismògraf)

0

Aquest cap de setmana, per a un públic reduït i dins l’encisador espai de la galeria Hauser & Wirth, es produïa la representació de la proposta mínima de Xavier Bobés, Corpus.

Bobés, provinent del teatre de gest, porta 15 anys investigant i treballant el teatre d’objectes, i les seves propostes han obtingut molt bona acollida i reconeixement per on han passat, així com distincions escèniques en diferents festivals. Aquest muntatge, que acostuma a tenir lloc en teatres, esdevenia per primer cop dins una galeria d’art, i l’espai es convertia en un indret adequadíssim i molt suggerent per a una proposta que intercala l’escultura, l’art dramàtic i la música per construir una mena de performance, que acaba concretant-se en instal·lació, i que situa l’obra resultant a l’alçada de l’espai artístic que l’acull. De sinuosa i diversa lectura, l’obra es carrega de poètica i t’interpel·la des de la seva nuesa i proximitat.

Una tarima circular de fusta ocupa el centre de l’espai. Un actor, Xavier Bobés. Una violoncel·lista, Frances Bartlett. Una escultura antropomòrfica deconstruïda, Gerard Mas. Una cuidada i mínima il·luminació, Cube.

El violoncel de Bartlett comença a sonar els «Caprittis», del compositor tardo-barroc Evaristo Felice Dall’Abacco, amb delicadesa i energia a parts iguals, com correspon a l’època de clarobscurs que va veure néixer unes composicions tan interessants com desconegudes per a la majoria d’espectadors. Bellament interpretades! I es crea l’espai sonor que donarà pas a la compareixença de l’actor-creador que, endemés, és el responsable d’edificar, davant la silent i pròxima presència dels 25 espectadors que envolten el cercle, tots els significants que es van convocant a escena. La feina d’omplir-los de significat és de l’espectador.

Com si d’un moviment de dansa es tractés, Bobés evoluciona suaument damunt la reduïda dimensió d’un món creat per a l’ocasió i esdevé una mena de déu que modela, prova, canvia, observa, escolta, juga... La natura, com sorgida d’un jardí japonès, comença a configurar l’espai. L’home deconstruït va agafant forma i va perdent-la a mesura que el seu creador el pensa. I descansa. I retorna a la feina, aquest cop amb parts del cos humà que apareixen carregats de símbols (o potser no...): mans obertes, mans enlaire que reclamen atenció, dits que acusen, punys que amenacen, caps que esclaten, oprimida la raó per l’ambició del poder...

I la música omple de nou l’espai, i la veu de Bartlett, delicada i mínima, ens canta, en versió original, la paraula de Shakespeare, el sonet LXVI, el contingut del qual dóna compte de la reflexió que travessa la proposta («Ara queden menys cignes que oques, menys savis que rucs»).

I el déu que juga i dibuixa el món esquitxa d’ocells la natura; un conill salta a escena; i un ratolí guaita atent. El vell és agombolat amb dolcesa i d’aquest amor sorgeix novament la innocència. I tot torna a començar en una mena d’ordre caòtic que es fa senyor, entre fulles que cauen, flors que neixen i bruixes suspeses en l’aire, que esdevenen metàfora de la fragilitat de l’existència i del temps.

En l’equilibri creat i retrobat, un altre compositor barroc, Orlando Gibbons, i el seu més famós madrigal, «The silver swan», degudament adaptat per a violoncel, ens submergeix de nou en l’atmosfera barroca, on la vida i la mort lluiten a parts iguals, transsumpte de l’existència en la seva més realista dimensió.

Un Corpus aquest que s’explica en els límits de la seva pròpia vigència però que es fa permeable a tantes extrapolacions com espectadors s’hi acostin.

Nous llenguatges que ens visiten, que ens omplen la mirada de frescor i ens empenyen a sortir de la comoditat en l’observació de l’obra d’art. Interessantíssima proposta!