L’escenari sobri, comandat pel contrast del blanc i negre i el protagonisme absolut dels actors | Gemma Andreu

TW
1

Amb «Il barbiere di Siviglia» al Teatre Principal de Maó, de la mà de la Fundació Menorquina de l’Òpera, es tanquen aquest cap de setmana els actes en celebració dels 50 anys dels Amics de s’Òpera de Maó.   

La direcció d’escena ha anat a càrrec de Massimo Gasparon, amb una producció que va estrenar al Teatro Sociale de Rovigo en 2017. Gasparon ha treballat vuit temporades a Maó i ja podem reconèixer el llenguatge elegant a què ens té acostumats. Presenta «Il barbiere» amb una escena sòbria, comandada pel contrast del blanc i negre i l’ús de l’espai amb el mínim d’elements que es necessiten per contextualitzar l’argument; en aquest muntatge, dóna tot el protagonisme als cantants, exigint més d’ells com a actors.

L’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida per Michele Gamba, va acomplir amb escreix en la funció de divendres, interpretant una òpera que no deixa de ser mai un repte, per molt coneguda que sigui, i que presenta grans dificultats per cohesionar orquestra i cantants. S’ha de tenir present que «Il barbiere di Siviglia» és un clàssic entre els clàssics, una de les òperes més representades encara ara en l’actualitat i que a partir dels anys seixanta del segle passat va ser objecte d’un procés de neteja i relectura.

Per a l’ocasió es va reunir un elenc prometedor, amb uns protagonistes formats en el cercle d’Alberto Zedda, el gran especialista en Rossini. El fet d’haver participat de l’Accademia Rossiniana    i el festival Rossini de Pesaro, era ja una garantia de qualitat i el resultat ha verificat les expectatives.   

Divendres gaudírem d’uns cantants que van fer una gran feina de conjunt, amb unes veus que casaven especialment bé. És molt destacable l’equilibri que van saber trobar en l’esperat concertante de final del primer acte i el «Buona serà» del segon.

Les joves -però expertes- veus de la vetllada, amb una tècnica molt acurada, van anar desgranant, una a una, totes les àries i nombres de conjunt, assolint el domini tècnic que exigeix el repertori rossinià per afrontar les exigències virtuosístiques de les partitures.

Andrzej Filonczyk, en el rol de Figaro, va fer una entrada en escena brillant, lluint-se en la seva aria «Largo al factotum della cità». A destacar la bona dicció, personalitat i força escènica d’aquest jove baríton.

La Rosina de Raffaella Lupinacci, és el d’una dona seductora i espavilada. Reclinada en el sumptuós llit on es desenvolupa bona part del primer acte, va interpretar «Una voce poco fa» fent gala dels seus atributs vocals, interpretant amb desimboltura els ornaments que conformen una vertiginosa muntaya russa de notes. Ja havíem pogut escoltar a Lupinacci a Maó (recital Rossini de 2017) i ha estat molt gratificant poder veure també el seu treball en escena, a banda de l’encert que suposa comptar amb una intèrpret en la tessitura original de l’obra de Rossini.   

Un especial plaer va ser escoltar la veu del tenor Xabier Anduaga, en el paper d’Almaviva. Delicat, persuasiu i veritablement amorós en la serenata de Lindoro i en «Ecco ridente in cielo», es va mostrar espectacular en el rondó final, amb la complexa ària «Cessa di più resistere», on ho va donar tot i el públic li va respondre amb una bona estona d’aplaudiments.

Paolo Bordogna va brodar el paper per a basso buffo de Don Bartolo, destacant en l’ària «A un dottor della mia sorte» i demostrant el domini del canto sillabato. És un rol que ha representat en moltes ocasions, cosa que es nota per la desimboltura en escena, fent riure el públic una i altra vegada. El baix-baríton Bordogna ja era conegut a Maó després d’haver interpretat Taddeo de «L’italiana in Algeri» el 2009 i la seva participacó al recital Rossini de 2017.

Don Basilio, el professor de música, va ser interpretat per Marko Mimica, cantant que posseeix un veu suggerent que vàrem gaudir en les diverses intervencions i sobretot a la seva aria «La calunnia». Martha Mathéu va representar una Berta molt divertida, acollint molts aplaudiments en la seva ària di sorbetto «Il vecchiotto cerca moglie». L’elenc es tanca amb Pau Armengol, que va representar amb encert els papers de Fiorello i un oficial.

Els cantants del Cor dels Amics de s’Òpera, caracteritzats amb un vestuari inspirat en el Pulcinella de la commedia dell’arte, varen realitzar més que correctament les diverses intervencions que tenen al llarg de l’òpera. És especialment destacable la seva tasca, tenint en compte que en aquesta representació tenien un más difícil todavía ja que, a més de la màscara pròpia de la seva vestiment, portaven l’obligada mascareta que dificulta l’emissió de la veu.     

La proposta d’enguany ha estat molt especial, ja que representa el retorn a l’escena després de la interrupció provocada per la covid-19. La pandèmia va causar la cancel·lació, en 2020, de la representació de l’òpera La Bohème i la situació sanitària no ha permès fins ara la possibilitat de reprendre una iniciativa com aquesta. Tot i això, la Fundació Menorquina de l’Òpera ha adaptat la seva activitat a la situació, programant diversos recitals lírics amb destacats intèrprets del panorama internacional. Però faltava arribar a aquest moment, amb la recuperació del gènere operístic al cent per cent. I és que es va notar entre el públic que hi havia moltes ganes de tornar a l’òpera, esperant que prest tot pugui ser com abans.