Divendres passat aterrava al ‘Principal’ el mític text de Jean Genet, «Les criades», amb traducció al castellà de Paco Bezerra, direcció de Luis Luque, producció del Teatro Español i amb el protagonisme escènic d’Ana Torrent, Alicia Borrachero i Jorge Calvo.
El cartell prometia, i les imatges del muntatge també; però crec que l’art i entrega que vam poder gaudir tots els que ens vàrem congregar al Teatre la passada nit (i érem molts!) va superar amb escreix les expectatives que un text conegut i unes actrius de la pantalla gran havien creat.
«Les criades» és una obra dura, poderosa, plena de poesia també, amb un altíssim contingut social i amb un vessant transgressor, irreverent i nihilista que no pot deixar ningú còmodament instal·lat a la butaca. I, tot i això, el text en ell mateix no és suficient per a l’èxit sobre l’escenari; molts altres factors hi intervenen. En aquest cas, la premissa d’una interpretació orgànica i viscuda és ineludible per a qualsevol dels tres personatges protagonistes, amb major èmfasi per a les dues criades que porten el pes de l’obra. I el tàndem Torrent-Borrachero funciona a la perfecció! Ambdues estan descomunals i absolutament en simbiosi per construir uns personatges que, en realitat, són dos en un de sol. S’alimenten mútuament i generen una espiral de catarsi escènica que t’agafa pel coll i no et deixa anar fins al final de l’obra. El fet que el tercer personatge en discòrdia sigui encarnat per un home, Jorge Calvo, i no pas per una dona, li atorga una força inusitada que funciona perfectament dins l’engranatge i afegeix un punt de distància que posa encara més de relleu la feina actoral dels tres. Magnífics!
Claire i Solange, dues dones desheretades de la terra, que sobreviuen, respiren i s’alimenten a l’ombra d’aquella que permet la seva existència, són dos éssers que transiten la frontera de la vida i la mort, que no posseeixen res, ni tan sols la seva quotidianitat, ni tan sols el seu amor propi. El despotisme, la falsa generositat, l’excés de la Senyora que permet la mateixa vida d’aquelles que la serveixen fan trontollar l’equilibri del bé i del mal, de la moral establerta, i Genet aconsegueix posar en escac i mat l’escala de valors (segons l’ètica imperant) de l’espectador, perquè tot plegat resulta massa obscè per no qüestionar-se a un mateix. Teatre incòmode on n’hi hagi.
Com sens dubte ho fou el seu autor, que va escriure l’obra mentre era a la presó, fruit d’una vida dissoluta de delinqüència, drogues i prostitució. No en va l’obra va patir la repulsa del públic i de la crítica quan fou estrenada a París, el 1947.
La direcció de Luis Luque posa èmfasi en el treball actoral i ho fa buidant d’elements superflus l’escena, tot convertint-la en un espai asèptic, atemporal, o futurista (com alguns han senyalat), cosa que fa brillar amb més força el text de Genet i la interpel·lació a què et sotmet de manera constant. Un gran encert la simplicitat de l’escenografia, el monocromatisme, el vestuari gairebé invisible, la il·luminació que reforça tota aquesta estètica del no-res.
Perquè l’absència, d’amor, de felicitat, d’ètica, de present i de futur és, segurament, allò que més abunda a l’univers que Genet ens presenta i Luque reforça amb la seva concepció de l’espectacle.
Boníssima versió d’una de les obres cabdals del teatre del segle XX!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.