L’escriptor migjorner Joan Triay treballa hores i hores en el seu estudi de la casa de Ciutadella on resideix.  | Josep Bagur Gomila

TW
0

Des que fa  deu anys es va jubilar, Joan Triay Vidal (es Migjorn Gran, 1946) s’ha pogut dedicar amb més temps a la seva  vocació literària, un vessant intel·lectual diferent de la seva feina professional, diària, com a assessor fiscal i comptable. El seu darrer treball literari és «Poemes de barraca», una recopilació que conté cinquanta poemes que ha escrit entre 1980 i 2021.

Aquests mig centenar de poemes escrits en les darreres quatre dècades, fruit de la inspiració  que ha anat plasmant en el seu quadern personal, després de passar hores i hores a l’estudi de ca seva, el refugi per crear el seu món poètic, com si fos una barraca enmig del camp.

El conjunt de poemes s’han estructurat en vuit capítols, que el poeta anomena «Coses de la terra», «Delits», «Amorosies», «Enyors», «Estranys, «Vida», «Tardor» i «Comiats», a més d’afegir-hi les il·lustracions d’Ignasi Cavaller Triay.

I què s’hi amaga en cada capítol del poemari? El mateix autor ens desvela que «Coses de la terra» agrupa els poemes sobre la seva relació amb la terra que l’ha vist néixer, és una lloança a la seva illa, però també hi aboca la crítica per l’especulació urbanística que va proliferar durant els anys vuitanta».

A «Delits», brollen els sentiments amorosos a partir de les experiències personals i algunes de les poesies estan dedicades a la seva esposa, na Lina.

La inspiració poètica d’un pare i, a la vegada, avi també crea bellesa i sinceritat quan a «Amorosies» l’escriptor dedica els seus sentiments al seu fill i la seva filla i també als dos nets i les dues netes.

«Enyors» arreplega els poemes sobre situacions quotidianes, com la pèrdua d’uns versos que havia escrit, una barca de pesca que va arribar a Ciutadella el 1987, l’evocació a través d’una banqueta de la feina de sabater amb els records d’un ofici artesanal desaparegut, i les tertúlies d’un grup d’amics al bar Can Mateu que malauradament va tancar fa quatre anys.

Triay és una persona que rebutja la violència, una postura que queda clarament definida en «Estranys», el capítol que inclou entre altres una referència a l’assassinat el 1996 per la banda terrorista ETA del president del Tribunal Constitucional, Francisco Tomás y Valiente.

A «Vida» el poeta es despulla com a ésser humà i els poemes reflecteixen la seva personalitat -allunyat de l’ambició i amant de la vida pausada, entre altres- i la seva manera d’entendre la vida.

L’etapa vital de la jubilació omple el capítol «Tardor», amb les reflexions sobre la vida i el bagatge que la persona ha anat acumulant amb els anys.

Finalment, a «Comiats» l’escriptor dedica una sèrie de poemes als seus pares i amistats que amb la seva mort han deixat una buidor en la seva vida.

Trajectòria

El recorregut literari de Triay comença el 1990 quan amb el seu poemari «Deu intents» guanya el Premi Francesc d’Albranca de Poesia organitzat per l’Ajuntament de Ferreries. La seva professió com a assessor fiscal i comptable no li deixa molt de temps per conrear la literatura, però quan es jubila el 2011 decideix participar en un taller d’escriptura per enriquir els recursos narratius. Així, el 2016 el seu relat «Les estranyes restes d’un naufragi» és guardonat amb el XXIIIPremi Illa de Menorca de Narració Curta, convocat pel Diari MENORCA, Consell insular, la Caixa i Endesa; i el 2019 participa en la XIV edició del recital Illanvers amb deu poemes publicats al número 19 dels «Quaderns Xibau de poesia».