Divendres passat, i després d’haver acollit funcions per a estudiants durant el matí, «A.K.A», protagonitzada pel jove migjorner Lluís Febrer, arribava per al gran públic al Teatre Principal de Maó, amb una estela d’èxits precedents que feien presagiar una nit de teatre plena de bons auguris. Quatre premis Butaca i dos Premis Max després de la gira per sales de tot l’Estat. Daniel J. Meyer és el responsable del text teatral i Montse Rodríguez Clusella en signa la direcció escènica. S’ha de dir que l’obra fou estrenada, el 2018, per un altre actor jove català, Albert Salazar, el qual es va fer mereixedor del Premi Max a millor actor.
Amb aquest precedent, i amb un temps rècord de preparació del personatge (tan sols un mes!), Lluís Febrer agafava el relleu per ficar-se a la pell d’un jove adolescent, amant del hip-hop, que ens explica en primera persona el seu dia a dia, la descoberta del primer amor i el qüestionament de la seva pròpia identitat. Una tragicomèdia que passa per la disbauxa i arriba a la tragèdia més dura quan els prejudicis dels altres acaben amb la llibertat del jove Carlos. Pot semblar una obra sobre l’adolescència, però va molt més enllà i esdevé teatre polític, de compromís social i de trinxera. Perquè el que viu el jove Carlos, tenallat per una societat farcida de prejudicis, és molt més que una simple recerca de la pròpia identitat. El racisme, que ha viscut una revifalla d’ençà que l’extrema dreta guanya terreny dins la nostra societat, és el veritable problema al qual s’enfronta Carlos, noi adoptat per una família catalana, criat a Barcelona, però que no aconsegueix desfer-se del seu aspecte i de les etiquetes i estigmes que això porta aparellades.
Entremig, però, l’obra planteja qüestions molt més quotidianes d’un adolescent d’avui en dia, com el tema de la dependència de les xarxes socials i les identitats que els joves creen a través de les mateixes, el tipus de relació que estableixen amb els seus iguals, lluny de la realitat física, les pors i complexos que aquesta comunicació virtual amaga, l’aïllament vers la família i els seus propis companys, la manca de coneixença directa de l’entorn i la frustració i estranyesa que això pot comportar a l’hora d’enfrontar-s’hi realment. I tot plegat, combinat amb una candidesa i bondat innata que el text teatral s’ocupa de subratllar, tot oferint-nos un dibuix psicològic del personatge absolutament calidoscòpic i versemblant. Una meravella de text!
Amb una escenografia molt funcional i mínima, una il·luminació bàsica i efectiva i alguns elements d’atrezzo definitoris, l’actor s’enfronta gairebé nu a un text de gran envergadura i una muntanya russa de sentiments que ens ha de transmetre al llarg dels 75 minuts que dura el monòleg teatral. I Febrer ho fa a un altíssim nivell interpretatiu, amb un desplegament d’energia i vitalisme desbordant, dominant a la perfecció diferents llenguatges escènics i amb tota la credibilitat d’una experiència viscuda i sentida del personatge que el posseeix. Realment aclaparador! L’obra no dona ni un minut de respir al protagonista i la seva evolució psicològica s’esdevé a ulls de l’espectador, amb una cruesa i violència que feren l’ànima. Lluís Febrer sustenta ell tot sol un espectacle i una obra que molts grans actors voldrien enfrontar però que precisa de la joventut i vitalitat d’un actor novell. De ben segur que aquest arriscat treball, que és un autèntic repte (però també un bombó escènic), i que Febrer resol amb excel·lència, li ha d’obrir moltes portes en un futur proper.
La més sincera enhorabona i llarg recorregut a aquesta obra, tan necessària com excel·lent, la qual ha de ser avantsala d’una gran carrera escènica. Molts èxits, Lluís!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.