‘Los que hablan’... i els que no ho fan

Aquesta és una de les cites més especials de la programació d’hivern, amb artistes de primer nivell que es fiquen en la pell de dos personatges que descobriran la dualitat entre diàleg i silenci. Asseguts un davant l’altre, són incapaços d’articular paraula. Tan sols aconsegueixen emetre sons guturals i onomatopeics i inicien frases que no poden acabar. Amb esforç i davant del desconcert que provoquen en el públic, la parella aconseguirà enllaçar paraules, fins que l’humor reiteratiu s’apoderi del text i dels diàlegs inconnexos i encreuats, configurant una conversa trivial i divertida. Una comèdia de l’absurd on conflueixen l’humor, la ironia i el surrealisme.

Com explica l’autor del text, en un context on «la paraula senzillament ha perdut la seva integritat», «Los que hablan» pretén retrobar «l’experiència del personatge originari de l’escenari, l’experiència animal del primer parlant». I ho fa «presentant a l’espectador éssers pre culturals, sempre fràgils», uns personatges que representen el «ser humà suspès, tremolós», per a «desposseir-lo d’aquesta absurda seguretat que ha obtingut desesperadament i presenciar gloriosament les seves provatures, els seus fracassos honestos».

«Los que hablan» proposa «prendre el gust d’observar amb tendresa tot allò que l’ésser humà ha afegit a l’ànima, per interès del propi ego. Aquest és el sacrifici que proposa la nostra obra», diu el director barceloní, qui defineix el muntatge com «un espectacle de veritable renúncia al drama; es tracta de comprendre realment què és el silenci». Per al dramaturg és «deixar morir la xerrameca per a trobar-nos al fons, tots, callats».

Artistes

Pablo Rosal (Barcelona, 1983) compta en aquesta ocasió amb dos actors reconeguts. Luis Bermejo (Madrid, 1969) ha participat en obres com «Jugadores» (Pau Miró), «El minuto del payaso» (José R. Fernández), «Maridos y mujeres» (Woody Allen) o «Tío Vania» (Álex Rigola). També ha fet serials de televisió, com «Maneras de sobrevivir», que fou el seu debut; «El asesinato de Carrero Blanco» o «Amar es para siempre»; i en cinema l’hem pogut veure en produccions com «Magical girl» (Carlos Vermut, 2104), «Mortadelo i Filemón» (Javier Fesser, 2003), o «Una palabra tuya» (Ángeles González-Sinde, 2008), on ja va coincidir amb Malena Alterio.

L’actriu de Buenos Aires es va fer popular amb la sèrie «Aquí no hay quien viva» (2003-2006), i després va enllaçar treballs a «El comisario», «La que se avecina», «Supercharly», o «Vergüenza», entre altres. En cinema ha fet «Carta a Eva» (Agustí Villaronga, 2011), «Cinco metros cuadrados» (Max Lemcke, 2010), «Al final del camino» (Roberto Santiago, 2009), o «Las voces de la noche» (Salvador García, 2003). Pel que fa en la seva trajectòria als escenaris, Alterio ha participat en una quinzena de muntatges, com «Los hijos se han dormido», una versió de «La gaviota» de Chejov dirigida per Daniel Veronese; «Madre coraje» de Brecht (dirigida per Gerardo Vera) pel qual va rebre el premi Fotogramas de Plata; o «El séptimo cielo» (José Pascual, 2002).