Els ‘maonesos’ d’Alger, més contraris a la independència del país

Jean-Jacques Jordi va explicar    els antecedents de la migració a Algèria en el segle XIX i la situació en què es trobava el país nord-africà quan va esclatar la guerra, amb l’existència    dels francesos com a colonitzadors i dels musulmans que van lluitar per la independència, que finalment es va proclamar    el 5 de juliol de 1962.

Jordi va precisar que a més dels ciutadans francesos, a Algèria també n’hi havia d’altres nacionalitats, com alemanys, suïssos, irlandesos, italians i espanyols, grup en el qual no comptaven els ‘maonesos’, descendents de menorquins, perquè a efectes legals eren de nacionalitat francesa. Quant als espanyols, va destacar els de procedència peninsular, sobretot de València, Andalusia, i molt pocs de Catalunya, i entre els insulars, els de Menorca i Mallorca i en menor mesura d’Eivissa.

L’historiador va remarcar que el corrent migratori de mitjan segle XIX va propiciar que quasi 10.000 menorquins anessin a Algèria, dels quals uns 8.000 s’hi van establir. També s’ha de tenir en compte un fluix migratori feble de menorquins al país nord-africà entre 1880 i 1940, dels voltants de 80-100 persones cada any. Després de la II Guerra Mundial, la comunitat menorquina estava formada per persones amb un ample ventall d’oficis, que els unia la seva passió per la terra que habitaven.

Jordi va il·lustrar amb dos exemples el posicionament sobre el conflicte. Per una part, Joan Melià, nat a Alaior, era del partit republicà socialista i reclamava al govern francès millores per als indígenes, pensava en una Algèria colonial però que es podria superar les diferències entre les races. Melià va propugnar de forma infructuosa més drets per als indígenes i va ser l’autor del llibre «Dins la pàtria francesa, la pàtria algeriana». Així i tot, va quedar aïllat entre els francesos i els ‘maonesos’.

Per altra part, René Sintes era fill de francesos d’origen menorquí i va estar relacionat amb l’escriptor algerià d’ascendència menorquina per via materna Albert Camus, que el 1956 va celebrar la seva darrera conferència a Alger. Sintes va escollir el bàndol independentista amb el convenciment que a aquest tenia futur. El 1962 va ser segrestat per l’OAS (Organització de l’Exèrcit Francès) i mai més se’n va saber res d’ell.

Jordi va assenyalar que de forma majoritària els menorquins van estar a favor de l’OAS, oposat a tota forma d’independència, i relacionats hi havia una dotzena de menorquins, amb els llinatges Pons, Cardona, Benejam, Camps, Sintes o Orfila.

No obstant, el conferenciant va remarcar la despreocupació amb la qual vivien els menorquins el procés d’independència. Així, a l’estiu de 1961 van celebrar les festes als seus pobles que habitaven i a l’hivern següent també van celebrar les porquejades, una jornada de feina i de festa pagesa.

Amb la proclamació de la independència, els menorquins no van dir que havien perdut Algèria, sinó Fort de l’Eau, Aïn Taya i altres ciutats algerianes, reiterant la pertinença a la terra. La majoria d’ells es van establir a França continental, donat que eren de nacionalitat francesa i d’aquesta manera tenien l’empara del govern francès. També molts altres es van establir a Còrsega, segons va afegir Josefina Salord, que estava entre el públic, una circumstància que va poder constatar durant un viatge a la referida illa francesa.

Finalment, Jordi va assenyalar la necessitat d’aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la Guerra d’Algèria, investigant en els arxius i, sobretot, les fitxes dels menorquins en el Consolat d’Algèria.