El Museu mostra la llarga història de la gastronomia local

L’antropòleg Jaume Mascaró afirma que «sobretot hem volgut mostrar que la gastronomia és un fet cultural que té una sèrie de característiques que depenen de la terra, de la història, i través dels dos elements cada cultura, comunitat i, en el nostre cas,    illa té elements específics que permeten mostrar com al llarg de la història els menorquins han obtingut productes, els han manipulat a través d’una sèrie d’estris i d’uns procediments específics, el que avui dia s’anomenen receptes, és a dir que són procediments per menjar, cuinar, i mostrar açò d’una manera clara i a ser possible original».

El primer espai de l’exposició és la cuina i el rebost, és a dir procediments a través d’estris -com tià, olles, encolles, perols, palanganes- i pràctiques de guardar que tenen a veure des dels embotits de porc, costelles de porc, el seu, els envinagrats que són les conserves, «que formen part d’aquesta espècie de lògica culinària cultural que és cuinar i guardar, és a dir, la cuina va lligada directament al rebost, l’acumulació de productes», assenyala Mascaró.

Una segona part mostra com tot açò s’ha realitzat al llarg la història i, per tant, la part dels menjadors estarà feta d’una sèrie de taules amb menús de diferents èpoques, no menús reals sinó simbòlics, «hi ha qualcun que intenta reproduir aquell famós menú del mariscal Richelieu en què els menorquins li van fer un sopar famós estil francès el 1756», afirma.

A la tercera part, es tracta del cicle anual en tant que la cuina no és una cosa homogènia, sinó que és culturalment heterogènia. Aquesta heterogeneïtat depèn de factors diversos. Una primera heterogeneïtat és que el període d’escassesa-abundància    té a veure amb el cicle de sembrar i segar el cereal o altres productes que són de temporada, «l’hem construït a partir de quatre grans moments que hem titulat ‘El temps de’ i que són esclata-sangs, formatjades, porquejades i estivada, és a dir, quatre moments que mostren productes de temporada però que no són d’una manera exacta», assegura.

La segona heterogeneïtat té a veure amb el fet que a Menorca, com quasi per tot,    es combina encara avui, la pràctica de productes derivats de cultiu amb altres derivats de recol·lecció (espàrec, esclata-sangs, que no es cultiven). «Tota cuina, i la menorquina d’una manera específica, té a cada època aquesta dualitat, uns productes d’època que es cultiven i uns productes que s’obtenen, i per tant pertanyen a aquella lògica que els antropòlegs anomenem la lògica del cultivat i del salvatge, la cosa elaborada a partir de l’activitat humana del que apareix espontàniament i que en cada època és específic», assenyala.

I la tercera es mostra amb exemples que és l’heterogeneïtat front allò quotidià i l’extraquotidià, és a dir el cada dia i la festa, «hi ha una cuina de cada dia i una cuina de festa, i açò que és comú a les cultures del nostre entorn dona un tipus de producte, de pràctica culinària i, per tant, de receptes», subratlla.