Un somni d’estiu

Tercer concert del 49è Festival de Música de Maó. Després de l’energia del primer i de l’atmosfera íntima del segon, avui vespre toca gaudir d’un dels plats forts del festival, Azahar Ensemble. Un quintet de vent. I no un quintet qualsevol. Fundat el 2010, i després de guanyar el segon premi del prestigiós Concurs Internacional de l’ARD de Munic, Azahar Ensemble desenvolupa una intensa i brillant carrera internacional.

Però, què és açò d’un quintet, deu preguntar-se més d’un. També conegut com a quintet de vent fusta, és el principal grup de música de cambra en la família dels vents. Sobre el seu origen, la hipòtesi més acceptada el fa descendent de l’octet de vents, molt de moda a finals del divuit a Viena. Anton Reicha (1770 - 1836) i Franz Danzi (1763 - 1826) van establir l’estàndard del gènere en les primeres dècades del dinou, i altres com Briccialdi, Taffanel o Onslow el van consolidar al llarg del segle. A partir del segle XX compositors de totes les tendències aprofitaran les seves possibilitats tímbriques. Allà on el quartet de corda presenta una profunda homogeneïtat, el quintet de vent es nodreix de cinc personalitats molt diferents que combinen a la perfecció i creen sonoritats sorprenents.

Tornant al concert que ens ocupa, de les cinc peces proposades al programa, tres en són arranjaments. Els arranjaments ens permeten descobrir peces que en la versió original serien molt difícils de gaudir. Aquest és el cas de l’Andante per a orgue mecànic K 616, que W. A. Mozart (1756 - 1791) va escriure l’any de la seva mort, com a part d’una col·lecció protagonitzada per instruments singulars. En la seva interpretació, els Azahar substitueixen la sonoritat monòtona de l’orgue per una de rica i variada, però sense abandonar la necessària precisió i el lirisme equilibrat que Mozart sempre demanda. Notables també en els breus passatges virtuosos, on no podem deixar de destacar a la fagotista María José García, esplèndida tota la nit.

El concert, que ha començat plàcid i apol·lini, es transforma ara en un torrent d’emocions i energia amb el quintet, ara sí original, de George Louis Onslow (1784 - 1853). Aquest francès, de pare anglès, va ser un rara avis. L’interès que va mostrar per la música instrumental en detriment de l’òpera l’apropava a la tradició alemanya i no a la francesa. Tant és així, que la crítica parisina del moment es referia a ell com el    «notre Beethoven français». El seu quintet, segurament escrit durant l’any 1850, és una mostra clara de les virtuts que li eren atribuïdes, amb un tractament instrumental sòlid, fidel als principis estètics del romanticisme. La interpretació feta pels Azahar és brillant per moments, especialment en l’Scherzo i el Finale.

Després del descans, música del segle XX, original i arranjada. Si abans apuntàvem alguna utilitat dels arranjaments, de vegades simplement es tracta de fer de la necessitat virtut. Com ells mateixos expliquen, durant les seves gires per Europa els hi demanaven música espanyola. El problema? Ni Falla, ni Albéniz, ni Turina, ni Granados van escriure per a quintet.    La solució? Era a prop. José Luis Turina (*1952), net del famós compositor Joaquín Turina (1882 - 1949), ha realitzat diferents arranjament de la música del seu avi per a l’ensemble. Un d’ells és «La oración del torero op. 34» (1925), que serveix per obrir la segona part del concert. Original per a la inusual agrupació de quartet de llaüts, però sobretot coneguda en la versió per a cordes, l’obra esdevé tot un repte tècnic i expressiu en la versió per a vents. Repte superat amb nota pels protagonistes de la nit.

A continuació és el torn del nord americà George Templeton Strong (1856 - 1984), que va fer a Suïssa carrera com a compositor i pintor. «Les Cinq Aquarelles» (1933) neix fruit de la relació amb les dues disciplines. Templeton, amb un estil deliciosament eclèctic i colorista, posa música a les seves pròpies pintures. Primera vegada que els Azahar la presentaven al públic, segur que no serà la darrera. La peça és el meravellós descobriment de la nit. Encara més amb l’execució brindada: vívida i polièdrica, camaleònica i excelsa.

Arribem al final del programa, la segona peça de Turina x Turina. La interpretació enèrgica, rítmica i precisa de «Cinco danzas gitanas op. 55» (1929), va acumulant tensió, i desemboca en uns vibrants «Generalife» i «Sacromonte». El concert, que havia començat notable, acaba superlatiu.

El frenètic «Ugrós» de Ferenk Farkas (1905 - 2000) serveix com a bis i també per a despertar d’aquest somni d’estiu. El grup fa honor al seu nom, Azahar Ensemble és delicat i a la vegada refrescant, és mediterrani i universal. Amb un equilibri tímbric perfecte i unes sonoritats riques i ben treballades. Cinc instrumentistes d’altíssim nivell que formen un grup únic. Grans intèrprets però també pedagogs, expliquen cada peça del seu programa. Aquest context sempre és d’agrair, més quan es fa amb senzillesa i simpatia.

Tornem a casa amb un aroma a sud que s’endinsa a la pell, fragància plena de matisos, colors. La vetllada ha estat a l’alçada de les grans expectatives que en teníem. D’aquí una setmana, el quart concert del festival, allà vos hi esperem, amb més vents i més arranjaments.