La formació, d’exquisit domini vocal, amb el seu director Josep Cabré, en un moment de l’actuació | Rafa Raga

TW
0

Sembla que al cor de l’estiu només hi cap la música fresca i lleugera, o així ho expressen la majoria de programadors quan demanen als músics una proposta «estiuenca». Na Pilar i l’equip de Joventuts Musicals de Ciutadella, i en aquest cas també el Festival de Música Antiga dels Pirineus, van demostrar valentia en programar la proposta «Officium Defunctorum Urgellensis» de l’Ensemble Brudieu. L’exquisit domini tècnic de l’ensemble vocal i la mestria i intuïció musical del director Josep Cabré eren garantia de qualitat però la pregunta era, si el públic estaria dispost per escoltar una hora i mitja, sense interrupcions, de música litúrgica Medieval i Renaixentista.

L’estiu, amb el seu esclat de vida, també pot ser un bon moment de reflexió i si normalment la calor ens acuba, en aquest cas ens transportava encara més en un profund estat de meditació i meravella. El públic, en escrupolós silenci. I els ventalls, únic alè de frescor, de tant en tant s’aturaven quan aquells qui els feien anar quedaven embadalits davant la puresa d’aquella música.

Els ciutadellencs tenim una espècie de relació d’amor-odi amb l’antiga Església del Socors. Unes pintures murals impressionants però a mig restaurar, a l’hivern hi fa massa fred, a l’estiu massa calor, un orgue barroc únic a Menorca però una acústica que mai acabam de saber aprofitar... L’Ensemble Brudieu ens va fer gaudir al màxim de l’espai sonor, com si en el seu dia els agustins haguessin pensat aquesta arquitectura per exactament una formació així: nou veus, un baixó (antic instrument de vent fusta) i un orgue.

Començaven el concert des del cor, a les portes del temple, i s’anaven atracant a l’altar omplint tota l’arquitectura d’un bany sonor que ens feia flotar.

Les voltes amplificaven les qualitats brillants, vellutades, profundes o lleugeres dels diferents cantants i empastaven l’ensemble vocal amb el baixó d’una manera intensament emotiva. Les intervencions a l’orgue dotaven el transcurs del concert d’un contrast de color tímbric, i ens orientaven com fites en el temps.

Les portes laterals, obertes, deixaven entrar de tant en tant qualque conversa tímida provinent del carrer i ens recordaven que la mateixa veu humana que ens serveix per parlar de coses quotidianes, ens serveix també per cantar les meravelles del món i tots els estats anímics de la nostra existència.

Josep Cabré dirigia el cor amb un gest decidit però poètic, i els músics, sempre implicats i expressius, responien amb línies plenes d’imaginació que dotaven d’un relleu profundament inspirador tant el cant pla com la polifonia de Joan Brudieu, Cristóbal de Morales i Joan Pujol, entre d’altres autors.

El programa en si era un compendi d’obres recuperades de diferents fonts litúrgiques procedents del bisbat d’Urgell i coetànies de l’obra de Brudieu; fruit d’una laboriosa tasca investigadora a càrrec d’un grup de musicòlegs dirigits per Josep Cabré. La bellesa de la música que vam escoltar posa encara més en valor la necessitat i la urgència d’aquesta tasca. Quan sortíem del concert, totalment embolcallats en la mística d’aquesta experiència, el vent ja havia girat a Tramuntana.