La veu humana, o la desolació del jo

Un text magnífic, arravatador, que t’agafa el cor i l’ànima tota i te la capgira, tot demanant-te què faries tu en una situació anihiladora com la que pateix la protagonista del drama. I és que el que és universal no té edat, ni frontera, ni idioma, ni cultura que se li resisteixi. I el patiment de la Julia és tan immens, tan de veritat, que l’espectador s’arriba a sentir com un veritable voyeur (a voltes incòmode per la dimensió de la tragèdia) observant i escoltant per un forat la desolació de l’ànima humana. No de bades és el text del dramaturg i poeta francès que més ha transcendit el temps i les èpoques.

Un text que l’autor va escriure per a la seva venerada amiga íntima Edith Piaf, la qual mai no es va atrevir a enfrontar-se a una obra de les dimensions de «La veu humana».

Amb tot aquest bagatge, Sita Muñoz i Joan Taltavull, actriu i director, enfrontaven el repte de donar veu i carn al drama de l’abandonament en plena entrega amorosa de l’altre. I ho feien sense subterfugis, amb un escenari buit, únicament vestit amb un telèfon a terra i un llarg cable telefònic com a únic recurs escenogràfic, que adquiria una dimensió metafòrica quan oprimia i estrangulava la protagonista en la seva caiguda al buit de la degradació. Veritablement dur per a una actriu sola la manca de recursos escenogràfics on referenciar-se…

Però Sita Muñoz construïa un personatge que s’autoabastia en el drama, que creixia a mesura que avançava la seva desesperació, tot fent creïble que a l’altra banda del fil telefònic el seu examant responia a les seves mentides i súpliques. Perquè és cert que es tracta d’un monòleg però en realitat no és cert que es tracta d’un monòleg. A l’altra banda del telèfon hi ha un personatge (referencial) que va fent caure la protagonista al pou de la ignomínia. I això també ho hem de veure. I es veu, es sent la crueltat i la misericòrdia (tan properes sempre) del desamor de l’altre. Les pauses, els silencis, les expressions facials i corporals, la devastació del personatge escènic et fa visible la presència del que no veus. Sita Muñoz fa un treball d’immersió realment sorprenent i corprenedor, dolorós, plenament creïble! Si potser a l’inici et demanes perquè l’idioma triat és el castellà, i enyores escoltar-lo en la llengua pròpia de l’actriu, a mesura que avança la situació dramàtica t’oblides de l’idioma perquè la força de la interpretació t’arrossega. Només la llum configura l’espai i tradueix la buidor de la protagonista; un joc lumínic que l’escenari de Líthica (per raons evidents d’infraestructura) no va permetre apreciar en tota la seva dimensió.

Un gran repte superat amb escreix el que la companyia Tal i Tal ens ofereix i el que Sita Muñoz assoleix amb un personatge orgànic i viscut i una interpretació contundent. Brava!