El passat divendres, 4 de novembre, la segona peça que ens oferí el cicle Teatre per a la Memòria, organitzat i subvencionat al complet pel Govern de les Illes Balears, fou «Llum Trencada», d’Iguana Teatre. La Sala Multifuncional de Mercadal, força plena, era reflex de que les conseqüències del cop d’Estat, la guerra d’Espanya i la llarga dictadura franquista, són vives encara en les generacions actuals. Arreu d’Espanya les diverses lleis aprovades pels diferents parlaments autònoms han trigat massa a arribar. Les plurals iniciatives que les van anar impulsant van partir d’associacions i iniciatives individuals i col·lectives, i encara actualment —quaranta-set anys després de la mort del dictador— el debat al parlament espanyol sobre aquesta temàtica segueix viu i és motiu de confrontació entre els partits.
Que la justa reparació de les víctimes sigui avui encara causa d’enfrontaments entre les majories polítiques és preocupant, en tant que és l’expressió que una bona part de la classe política no reconeix les víctimes com a tals i perpetua aquelles dues Espanyes i el franquisme com una etapa històrica inacabada i l’Espanya actual com una continuació.
Calen doncs polítiques fermes i clares que impulsin el debat sobre fets objectius de la nostra història recent que encara estan pendents. Gestos decidits i sovintejats són necessaris per afermar una democràcia que presenta encara molts signes de feblesa. La controvèrsia tranquil·la sense confrontacions està per fer. Actes culturals com el cicle Teatre per a la Memòria ens són necessaris com l’oxigen. Una iniciativa que, per la qualitat que fins ara ens ha mostrat, hauria d’exportar-se més enllà de les Illes i oferir-se al conjunt de les terres de parla catalana.
L’obra de divendres a Mercadal tenia moltes coses en comú amb la que obrí el cicle el passat 29 d’octubre, «Antígones 2077». Com ja anuncia el títol, aquesta partia de la tragèdia de Sòfocles i de la seva heroïna, Antígona, una dona que amb consciència del deure i gran determinació porta endavant una llarga lluita, contra la llei que impera a la seva terra de no enterrar els considerats traïdors (i que defensa la seva germana Ismene), per donar digna sepultura al seu germà mort.
També en les dues primeres peces teatrals del nostre cicle són les dones les protagonistes, les heroïnes, les Antígones en plural les que ploren els seus morts a la Guerra d’Espanya i sota la dictadura. En totes dues peces els personatges sobre l’escena s’han de multiplicar, perquè representen un ample col·lectiu al que han de donar veu i per a aconseguir-ho formalment és la forma de teatre èpic la que més li escau.
Així doncs, al text de «Llum trencada» (Iguana Teatre), escrita en clau dramàtica èpica per Carme Planells i Aina Salom, a partir del llibre de Margalida Capellà «Dones republicanes», hi predomina la veu narrativa. Les tres actrius, representants (i per edat real) de tres generacions diferents, Irene Soler, Catalina Florit i Marina Nicolau, encarnen una multiplicitat més que considerable de personatges —homes al servei de Franco inclosos— sense necessitat de canviar de vestuari; n’hi ha prou amb una discreta però contundent i significativa mutació del gest de la mà o d’expressió dels ulls. La posada en escena, la direcció de Pere Fullana, molt reeixida. Al seu torn cadascuna de les actrius assumeix el discurs corresponent de la respectiva part de veu narrativa que, a la manera d’explicació de cronista fora d’escena, fa entenedor al públic un seguit d’esdeveniments que completen l’acció representada.
L’eix sobre el que gira «Llum trencada» és, com a «Antígones 2077», el patiment de les dones que han perdut els seus, el dolor de les quals perdura. Però, a diferència d’aquesta, «Llum trencada» posa l’accent en la pèrdua dels drets de les dones, els avenços que la Segona República Espanyola havia aconseguit en pocs anys quant a l’assoliment de la igualtat, una lluita que algunes dones valentes havien dut a terme amb èxit i que anava guanyant just terreny. Per donar a entendre aquesta pèrdua tan important l’obra emmarca l’acció en el context anterior al cop d’Estat franquista, acabada la Primera Guerra Mundial. El contrast entre la desimboltura i el protagonisme de les dones de l’època i l’anorreament i les humiliacions que hauran de patir després de la Guerra d’Espanya amb la victòria del franquisme és abismal i ben portada a l’escena. L’acció no se’ns fa entenedora de manera cronològicament lineal, sinó que en alguns moments transcorre en retrospectiva, un ingredient tècnic més d’epicitat, que contribueix al trencament de la il·lusió del teatre aristotèlic al servei de la clarividència i l’esperit crític de l’espectador.
Malgrat que l’escenari queda ple de retrats de dones reals mallorquines de l’època, de les quals les tres actrius citen noms, llinatge i provinença, la intenció de representació del gran col·lectiu de dones que va patir els fets i de les seves hereves queda clarament subratllada més enllà dels noms i llinatges citats i més enllà de les terres mallorquines.
Prometen molt les peces del cicle que encara ens manquen per veure fins el 25 de novembre, algunes de les quals lamentablement no podré gaudir.
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
I que diuen a sa propagana des Govern, des assassinats pel Front Popular a s'Ajuntament de Ferreries, la Mola, barco presó Atlante, Cala Figuera, cementeris des Castell i Mahó, costa de Ferreries, Plaça des Born de Ciutadella i carreteres i camps de Menorca? I des genocidi i ses fosses comunes més grans d'Espanya, a Paracuellos del Jarama (aquests dies és s'aniversari)? I des centres de tortura i assassinat d'inspiració soviètica anomenats txeques?... O aquesta part de sa memòria històrica no volen que la recordem?
Dona les gràcies a n'és govern que degut a ses obres de teatre he pogut saber un poc més s'historia del meu avi que no vaig coneiga Gràcies a ses actrius per sé tant valentes