La gira interminable en tres formats d’Anna Ferrer

«Sí, enguany ha estat molt heavy», resumeix l’artista, contenta d’haver pogut alternar durant tant de temps els seus registres com a Anna Ferrer en solitari (Parenòstic), amb la gironina Paula Grande (Vega) o com a cantant solista de l’OMAC, l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya. Tres projectes simultanis, tres formats, amb un referent comú, la reivindicació de la música tradicional davant d’un món cada vegada més globalitzat.

«És el meu combat, però també not que la gent que ve als concerts ho agraeix», diu Anna Ferrer. De fet, acaba de versionar amb música electrònica el romanç menorquí «Roseta», «perquè prenc gust d’experimentar i perquè m’agradaria que la gent jove també arribi a conèixer temes com aquest, tan tradicionals en la nostra cultura popular».

Ara bé, Ferrer remarca que «realment res no és del tot nostre» i creu oportú «desmuntar també la meva identitat com a menorquina. Com més investigues, més te n’adones que arreu tot es sembla, i que moltes de les coses que donam com a pròpies, de ver no ho són. Així com el Jaleo és una antiga jota d’Aragó, «L’amo de Son Carabassa» és un fandango malagueny». Així que tan important com «recuperar la memòria» col·lectiva, ho és també adonar-se que «la tradició no és un material de vitrina, sinó que va evolucionant i és bo que s’actualitzi».

La cantant i compositora reivindica «formes de vida que ni tan sols he viscut, però que el meu cos anhela. Mantenir que ens anem ensenyant cançons és l’única manera que no morin i poguem fer-les vigents». Un antídot «contra el nou paradigma de les xarxes i les pantalles, un univers que a mi em ve molt gran. Tant que a vegades m’agradaria agafar un càvec i fer que tornàssim tots als orígens», riu.
El proper pas que donarà en aquest sentit serà aquest desembre a Madrid, on ha estat escollida per investigar les cançons més arrelades en el record de la gent gran de Catalunya en el marc del projecte Músicas Memorables.

És un camí no molt llunyà que la intèrpret maonesa ve seguint des dels seus inicis quan, encara adolescent, posava veu a les cançons tradicionals del grup S’Albaida i que ha anat redirigint posteriorment durant la seva estada a Barcelona.

La culminació de tot plegat és el seu «Parenòstic», un almanac de jotes, fandangos, romanços i boleros, «l’obra més personal, la que més em representa i en la qual hi tenc més energia posada». Un espectacle, sola dalt l’escenari, on toca quatre instruments i combina les cançons de la tradició oral menorquina, amb altres que ha investigat en l’arxiu sonor de l’Illa i algunes de creació pròpia.
«Tot amb arrel folklòrica». La mateixa que explora amb Paula Grande (Vega) i el projecte Càntut, basat en els rols de les dones dels dos darrers segles a l’àmbit de Girona. O també com a solista de l’orquestra OMAC, on es fa acompanyar de 30 instrumentistes per revisitar la música tradicional lleidatana amb la lletra de poetes catalans contemporanis.

Tres motius diferents que l’han duita a sumar fins a 26 actuacions en els darrers dos mesos. «Tenc una agenda ben plena. I que duri!», diu Ferrer, qui ho té clar. «Després de tot el que he voltat, em meresc un bon Nadal».