Menorca, l’illa de les lurres i les gravitacions d’Eduardo Chillida

La trajectòria personal i professional d’Eduardo Chillida (1924-2002) va transitar entre 1988 i 2002 en una illa mediterrània de la qual literalment es va enamorar quan fa trenta-cinc anys va conèixer Menorca gràcies a la seva amistat amb l’enginyer i col·laborador en les seves obres públiques José Antonio Fernández Sánchez, que també tenia casa a l’Illa des de 1984. «Chillida va venir a l’Illa de la mà de José Antonio, va venir amb la seva dona Pilar Belzunce i poc temps després van prendre la decisió de cercar una casa, va ser na Pili, ella era tan important com Eduardo, era un personatge meravellós. Molt prest van trobar la casa, tenien aquesta família tan nombrosa i, per tant, necessitaven una casa gran, que va ser Quatre Vents, la qual havia estat del futbolista del Barça Estanislao Basora, té gràcia la cosa perquè Eduardo també va ser futbolista, en concret porter de la Real Sociedad», recorda l’escultor Rafael Trénor, amic de Chillida i Fernández Sánchez.

Taller de feina

A més de residència estiuenca, Chillida va convertir Quatre Vents en el seu taller de feina, donat que els mesos que passava a l’Illa no deixava mai de treballar. L’escultor va intentar construir un edifici per convertir-lo en taller, però no va poder ja que la normativa urbanística no ho permetia. Va ser així com Chillida va habilitar un espai del gran jardí de la finca per poder dur a terme les seves creacions més personals i íntimes, les lurres i les gravitacions, concretament a redossa d’una gran figuera davall la qual tenia un taulell d’obra on treballava moltes hores del dia.

Les lurres són uns blocs de fang realitzats amb terra recuita que admet unes temperatures d’assecatge de 1.300 graus centígrads i arriba a adquirir una duresa granítica. Les va descobrir en una de les seves estades a la Fundació Maeght, que estava en Sant Paul de Vence, una localitat de la Provenza francesa, quant el ceramista Hans Spinner als anys setanta del segle XX modelava a cops sobre la taula aquests blocs de fang per a un mural de Joan Miró.

Precisament, Spinner va col·laborar durant molts amb l’escultor basc i, fins i tot, cada any es desplaçava amb la seva furgoneta en vaixell a Menorca per treballar juntament amb Chillida a Quatre Vents, on amuntonaven la terra per fer les lurres i quan a l’octubre se n’anaven la deixaven tapada amb bosses de plàstic banyades d’aigua per mantenir la humitat. La cocció de les 54 lurres creades a Menorca es va fer en uns forns que Spinner tenia a la localitat francesa de Grasse, atès que Chillida mai va obtenir el permís municipal per construir un forn de llenya de grans dimensions a la casa d’Alcalfar.

Per altra banda, les gravitacions són papers gruixats fets a mà, retallats, cosits i encaixats, alguns més blanquers i altres amb formes en negre, uns «relleus escultòrics» en expressió de l’historiador de l’art Kosme de Barañano, que Chillida va presentar per primera vegada a la Sala Cellini de la Galería Theo de Madrid el febrer de 1988.

A l’estiu de 1993, Chillida havia creat a Alcalfar unes 16 gravitacions i quatre anys després unes 14 més, juntament amb unes 11 lurres. De les 14 gravitacions «algunes d’elles ja mostraven un nou i més complex sistema d’organització del paper, els quals no pengen, sinó que dintre seu hi pengen altres parts», segons assenyala Barañano.

Excursions

Chillida no era amant de festes ni de reunions socials, sinó més bé era una persona familiar i que es relacionava amb els amics per conversar sobre la seva feina i altres qüestions. Els primers anys que va establir la seva segona residència a l’Illa Chillida i la seva família durant l’estiu solien fer excursions per conèixer una illa que el tenia captivat, li agradava visitar les pedreres, els poblats talaiòtics i altres indrets naturals de la geografia insular. «Cada any fèiem una o dues excursions per l’Illa, jo em posava al comandament de la seva furgoneta i ell anava assegut al meu costat. Les excursions variaven, primer vam anar a veure les pedreres, com s’Hostal, les pedreres el van deixar meravellat, perquè és una escultura cap endins, és un art involuntari, les pedreres de Menorca són una cosa prodigiosa, a mi també m’han influït molt per a l’Ànima del Món. A la qual més ens agradava anar era la pedrera de Binicalsitx, a prop de Ferreries, són totes perfectes, escales que no van enlloc... També vam anar a veure la de Santa Ponsa i la zona de Favàritx.A més, tenia una vertadera passió per les taules, com també per la naveta des Tudons i els talaiots», recorda Trénor.

Un altre dels indrets que Chillida va visitar va ser la muntanya del Toro, d’on Trénor recorda un episodi que reflecteix el pensament de l’escultor basc. «Un dia vam pujar al Toro, ell mantenia que l’horitzó era el·líptic i jo li deia que no, que l’horitzó era circular. I aquell dia que van anar al Toro em va dir, ‘ara ja sé perquè tu deies que l’horitzó és circular, aquí a l’Illa l’horitzó és circular’. Tota la seva vida havia estat considerant que l’horitzó era el·líptic i açò l’havia acompanyat, i aquí es va adonar que l’horitzó era circular, cosa que va entendre a Menorca», assegura.

Exposició

L’estiu de 1995, Maó va acollir l’única exposició de Chillida en vida a l’Illa, organitzada per Sa Nostra, que el gener i febrer d’aquell any s’havia pogut veure a Palma, amb la col·laboració de la Galeria Barcelona. «L’exposició de Chillida a Maó, amb les lurres i les gravitacions, va arribar a través del centre de cultura de Sa Nostra de Palma, que havia preparat una exposició amb intenció fins i tot que s’adquirís una obra de Chillida per la relació que tenia amb les Illes, el que va passar és que era una gran peça que al final no va ser adquirida per Sa Nostra», recorda Juan Elorduy, que era director de les sales de cultura de Sa Nostra a l’Illa.

Chillida no va assistir a la inauguració de l’exposició a Maó, perquè assegurava que a l’Illa gaudia d’un anonimat absolut que no tenia al País Basc, per la qual cosa al referit acte hi van ser presents la seva esposa Pilar Belzunce, una filla i el galerista de Barcelona, entre altres, però sí que ensoldemà va estar present en una tertúlia. «Jo el vaig conèixer en aquella tertúlia, era una persona encantadora, un gran conversador, explicava acudits, tenia contactes amb persones i anècdotes de tot el món, era realment excel·lent com a persona, d’aquelles personalitats que t’impacten molt» rememora Elorduy, que també destaca que «a l’Illa es sentia feliç envoltat de tota la família, del mar, de l’horitzó, ell parla de l’horitzó diverses vegades, fins i tot hi ha un vídeo que va fer la seva filla i que diu que el més bonic de Menorca era l’horitzó. Anys més tard, va fer l’Elogi de l’Horitzó a Astúries, allà a Gijón, una de les seves obres més conegudes, que també podria haver estat una obra que s’hagués fet aquí, a Menorca, perquè era açò el que l’impressionava».