Cent anys de la publicació de «De re cibaria», una reflexió de la lògica de la cuina menorquina

L’origen d’aquesta publicació sobre la cuina i la rebosteria menorquines és el concurs sobre cuina de l’Illa que el 1922 va organitzar l’Ateneu de Maó, en consonància amb altres concursos que havia organitzat anteriorment per promoure la cultura de l’Illa, com el d’història de Menorca que el 1906 va guanyar Francesc Hernández Sanz amb «Compendi de Geografia i Història de Menorca» i el segon convocat el 1911 sobre folklore menorquí que va guanyar Francesc Camps Mercadal amb «Folklore menorquí. De la pagesia».

En aquest sentit, l’antropòleg Jaume Mascaró afirma que «el 1922, l’Ateneu de Maó va convocar un altre concurs sobre temes de cuina al qual no es va presentar ningú, llavors li van demanar a Pere Ballester i va ser l’únic participant. En la seva autobiografia escrita el 1944 reconeix que es va presentar davant la pressió dels amics, ell era membre de l’Ateneu, i va demanar que el seu treball quedés fora de concurs perquè no tenia sentit que un membre de l’Ateneu fos el guanyador».

Mascaró subratlla la importància del treball antropològic que va fer Pere Ballester, amb la recopilació de receptes de cuina de la tradició familiar, d’amistats i també de receptes procedents de dos manuscrits menorquins de gran valor. «Va sortir un llibre fantàstic, és una autèntica excepció dins la documentació culinària, no només menorquina, jo diria que catalana i mediterrània, per moltes raons, una d’elles pel seu contingut, és a dir, expressa molt bé una tradició culinària potent com és la menorquina; segona, per l’enfocament, no és només un repertori de receptes, sinó que és una autèntica reflexió sobre la lògica de la cuina i, per tant, els fonaments del que hi ha darrera qualsevol procés de cultura culinària.

Comença per exemple amb el rebost, cosa que és poc comú que sigui així, que s’empra per guardar les previsions de l’any, i segueix amb quins són els menjars populars i els menys populars, en conseqüència, hi ha tota una reflexió important sobre la lògica culinària» apunta Mascaró.

Un altre aspecte destacable és que el llibre és bilingüe, Ballester el va escriure en castellà perquè la gent l’entengués, però va transcriure les receptes dels dos manuscrits que estaven en menorquí antic, «essent un llibre publicat el 1923 és un llibre totalment bilingüe, perquè va tenir la gràcia i l’encert, al meu entendre, que no es va dedicar a traduir les receptes, simplement les va copiar com ell les tenia a partir dels manuscrits que utilitzava, per tant, el llibre és en realitat una edició, un text bilingüe pur, cosa que en el seu moment ja va ser una novetat rellevant, un llibre escrit en castellà perquè tothom el pugui entendre i resulta que totes les receptes antigues estan escrites en versió original menorquina, per jo té molta gràcia i indica una intel·ligència també a l’hora de respectar les fonts», assegura.

Manuscrits

L’investigador gastronòmic Pep Pelfort ha identificat els dos manuscrits que Ballester va emprar per redactar «De re cibaria». Es tracta de «Manual de la cuinera menorquina» (1819), de Joan Vidal i Seguí, i el Manuscrit Caules de mitjan segle XVIII. «Els vaig identificar perquè fa uns anys Luis Ripoll va editar algunes receptes d’aquestes i posava de quin manuscrit era el que em va permetre localitzar-los. Les receptes del Manuscrit Caules, anomenat així per la seva propietària, no perquè fos necessàriament la cuinera, són més antigues i més curioses. Ballester es refereix a la cuina del segle XIX, per tant, està parlant de coses més antigues de les que passaven realment a principis del segle XX», subratlla.
Precisament, els dos manuscrits es poden veure a l’exposició «El gust de Menorca» en el Museu de Menorca.