Des que vaig arribar a la ciutat fa un any, no he aturat de donar-li voltes a un tema del qual pràcticament no se’n xerra, tot i que ens toca de prop a molta gent. No sóc cap experta de res i vull deixar clar que tot el que diré ha de ser vist des de la perspectiva d’una estudiant menorquina que habita aquesta ciutat tan bonica i decadent que és Barcelona.
La veritat és que arribes a Barcelona i te n’adones que hi ha un desconeixement enorme de les diferents maneres de xerrar el català. Aquest desconeixement fa que, sobretot els primers dies, a tothom li faci molta gràcia cada vegada que obres la boca. Qualsevol menorquí que hagi vingut a viure aquí et podrà confirmar que, de repent, et veus convertit en un bufó medieval mentre et fan repetir paraules i et repeteixen que «que graciós el teu accent».
Mai m’he sentit ofesa pels comentaris que he rebut, són fets amb bona intenció (amb l’excepció del d’una estudiant de filologia catalana que, després de sentir-me, va exclamar irònicament «quin català més perfecte!»). Sembla, a primeres, una situació inofensiva, però amaga una càrrega ideològica i uns prejudicis profundament arrelats en la nostra societat.
Un dels motius pels quals el nostre dialecte no es pren seriosament és l’associació històrica entre les parles més obertes, com la nostra, amb un nivell intel·lectual baix, pel simple fet que el seu origen es troba al camp. El mateix camp que van treballar els nostres avis amb dedicació, aquell camp d’on venim la gran majoria dels menorquins.
Per exemplificar aquest prejudici cal que retrocedeixis a primària, quan te’n reies d’aquell company de classe de família de pagesos que manifestava el seu amor pel camp amb orgull.
Recordo aquell sentiment de culpa que em punxava, perquè mentre reia amb la resta dels companys de la seva manera de xerrar o dels seus interessos, sabia, en el fons, que jo també provenia d’allà mateix.
Des de sempre, el fet de viure en un entorn rural i aquest accent més marcat s’han relacionat amb el típic personatge «tonto» que complia amb el paper còmic a les obres de teatre del barroc; aquell d’una classe social inferior, l’analfabet que feia cargolar-se al públic amb la seva ignorància. Bé, que feia i que continua fent. Perquè el més trist de tot és que açò ha perdurat en el temps fins ara i l’accent balear es segueix utilitzant amb aquest mateix propòsit en obres de teatre actuals.
Naturalment, aquest problema no és exclusiu de Catalunya, sinó que és aplicable a tota Espanya. La meva antiga companya d’habitació, que és andalusa, em va dir que allà encara tenen molt present la concepció que la gent amb un accent andalús més marcat són uns «paletos». Em sembla ridícul que en aquestes altures, el 2022, es continuïn pensant aquestes merdes.
L’avi meu ha fet feina tota la vida al camp i no ha tingut les mateixes oportunitats que jo, ni té els mateixos coneixements de cultura, però em dona deu mil voltes en intel·ligència i en coneixements pràctics de qualsevol tipus. És important agafar consciència d’aquests estereotips que arrosseguem perquè són una de les forces que afecten de manera indirecta al desprestigi de la nostra variant dialectal.
Al final, el que passa és que la gent acaba canviant el seu català pel català central perquè hi ha aquesta pressió d’encaixar i aquesta concepció que tu t’has d’adaptar a ells perquè t’entenguin, quan, en realitat, xerreu la mateixa llengua.
A segons quines carreres és inevitable tenir la sensació que la teva manera d’expressar-te et suposarà un impediment en l’àmbit laboral, i, en alguns casos, potser serà així. Però justament per aquesta raó és tan important normalitzar les nostres variants i no canviar-les, perquè, si no, entrem en un cercle viciós: per culpa de la manca de referents i de no tenir influències de cap tipus, una persona no se sentirà tan motivada i es tancarà portes a si mateixa, perquè «ningú em donarà cap paper d’actriu si no canvio el meu accent», o «ningú em voldrà com a portaveu si faig servir el meu dialecte». Com que no tens cap referent, dones per fet que no tens possibilitats i com que dones per fet que no tens possibilitats, segueix sense haver-hi referents.
En altres casos no es tracta només d’una concepció, sinó que els professors de la universitat et diuen directament que no t’entenen. És curiós que amb cinc anys jo pogués entendre un català que no era el meu mentre mirava Doraemon, però que tu, Bernat, que tens un doctorat i ja has publicat tres llibres que no li importen a ningú, no l’entenguis. Potser és que no el vols entendre.
Tanmateix, sóc capaç d’empatitzar amb el Bernat. En un univers alternatiu en què jo fos barcelonina, tal vegada també em costaria entendre les altres variants perquè la meva oïda no estaria acostumada a sentir-les.
Pràcticament, no hi ha una representació dels diferents dialectes als mitjans de comunicació.
El més representatiu que tenim és IB3, amb açò ho dic tot.
Però, retornant al tema dels referents: quan tu encenies la televisió el 2007, tots els dibuixos animats xerraven el mateix català. Per què no podia ser de Lleida en Suneo? Per què no podia ser del Delta de l’Ebre? Ara, quinze anys més tard, no ha canviat absolutament res. Des de «Polseres vermelles» o «Les del Hokei», fins a «Merlí». D’acord, em podeu dir que són sèries ambientades a Catalunya i que, per tant, no hi pinta res algú xerrant menorquí, però no és excusa per explicar que hagin decidit que la meitat de la població de Catalunya no existeix.
Està clar que hi ha motius econòmics al darrere de tot aquest tema, però açò no ho justifica.
Penso que estaria molt bé que els catalans s’acostumessin a sentir diferents variants des de petits. Al final, cada dialecte és una manera d’entendre el món que arrossega molta història al darrere. En lloc de desprestigiar-los, els hauríem d’apreciar molt més. I no ho hauríem de fer només per quedar bé, sinó perquè la varietat també és el que enriqueix una llengua.
