Una obra que parla clar contra els feminicidis

«Histérica, floja, plana, foca, rubia, estrecha...». Són paraules pronunciades de forma brutal a l’obra, per dir honestament que en la manera de parlar a les dones hi ha moltes vegades, no només el llenguatge, sinó el comportament sexista. Una representació que no deixa indiferent; rebota, ens rebota, des de l’escenari ens interpel·la al pati de butaques.

Agnès Mateus, performer i periodista, i encarregada de la part interpretativa, explica que tot i que hi ha hagut un canvi en els darrers anys, en la manera d’encarar-ho, amb la creació d’un Ministeri de la Igualtat, per exemple, o perquè sembla que en general som més sensibles a aquest tema o el tenim més present, la violència de gènere deixa encara la xifra «escandalosa», en aquest 2023, de 12 dones assassinades en un mes.

Quim Tarrida, psicòleg, artista plàstic i visual, responsable de la part tècnica, des de la seva visió d’home, que fa valer, per necessària també, afegeix que «hem de fer un desaprenentatge de coses que hem normalitzat a la nostra cultura, que estan presents per tot, a les sèries de televisió, al cine i a la publicitat».

«Amargada, bigotuda, bruja, chalada, coneja...». El públic es pot sentir incòmode amb paraules del guió, tan normalitzades, en certa manera. Pronunciades, en el fons, contra la passivitat que actua de barrera per aturar la violència de gènere. O justament, perquè l’obra faci la seva funció de crítica social.

Però també hi ha l’humor com a recurs, fins al cinisme, si cal, «per evitar convertir la peça en un discurs massa cerebral i dramàtic», explica Agnès Mateus. I encara que és un drama i es va al fons de la qüestió, «amb l’humor s’aconsegueix treure ferro a coses pròpies d’aquesta societat patriarcal, que ens ha marcat un gol, de vegades, sense ser-ne conscients», afegeix. D’aquesta manera, enmig de tota la crua realitat, l’obra incorpora els riures.

Nascuts tots dos a Barcelona l’any 1967, Agnès Mateus i Quim Tarrida van coincidir a la vaga del 15-M, compartint la mateixa visió crítica del món. A partir d’aquí, van decidir compartir la vida i l’escena. El tàndem permet donar al «Rebota rebota y en tu cara explota» la visió femenina i la masculina, tal com pretenien. «Perquè les dones -diu Agnès- ens hem trobat ja moltes vegades amb aquest tema a les nostres vides, com a víctimes, i ara toca que els homes es posin les piles».

El públic del teatre és majoritàriament o per norma més femení. Però aquí, els homes estan especialment convidats a gaudir de l’espectacle. Un muntatge arriscat i vibrant, segons ha escrit la crítica. Una hora i mitja de pura representació artística, amb la força interpretativa i les taules d’Agnès Mateus, amb una llarga formació escènica. I paral·lelament, amb una part tècnica i audiovisual molt treballada, des de la simplicitat, que emfatitza i fa arribar bé el missatge.