Ferran Torrent: «El món fictici m’agrada més que el real»

Ferran Torrent és una de les veus més importants de la literatura actual en català, amb una trentena de publicacions i amb premis com el Sant Jordi de novel·la, el Nacional de la Crítica o el Serra d’Or, per a títols com «Gràcies per la propina» o «Espècies protegides».

Aquí, ens situa a València en els anys finals del franquisme, en un ambient polític i social corrupte. Un viatge des de 1968 fins a 2019, amb diverses trames paral·leles i entrellaçades que encenen prest la curiositat del lector, amb una gran habilitat narrativa. Hi ha un falsificador d’art com a personatge principal en el relat, on conviuen l’espoli nazi i la lluita per a la llibertat. I per parlar també de com ens pot canviar el destí i de valors com l’amistat, en una immersió fecunda i documentada dels costums i de la vida.

Dolors Boatella ha tingut el privilegi d’escriure a la faixa d’aquest llibre, publicat per Columna Edicions: «Un homenatge al seu univers i un gran plaer en una lectura plena d’ironia i amb personatges que us robaran fins i tot el cor».

Ja deu saber amb quina alegria l’esperen aquí.

—Venc molt content a Menorca. No sé si es pot dir, perquè donaria mala impressió, però crec que és la meva millor novel·la. (Li parlaré a poc a poc, perquè amb el meu valencià, i donat les diferències dialectals...).

D’açò, precisament, li volia parlar; de la importància de poder mantenir el seu registre idiomàtic en la literatura, que li dona riquesa.

—Faig açò, sobretot, en els diàlegs del llibre, definits pels personatges, que són valencians. Les narracions em permeten fer una espècie de registre personal, on, per exemple, de vegades poso «petit», i altres, «xicotet». El diccionari és gran, i em permet escollir les paraules que més m’agraden.

Surt un diàleg dels personatges preocupats per com s’escriu «vixca» (visca), amb la paradoxa que s’obliden de posar accent a «la república».

—L’humor, per a mi, és fonamental, per a la vida i per a la literatura. Intento buscar sempre la gent que té, no tant alegria, que també, sinó humor. El considero una expressió de la intel·ligència. Encara que amb això no vull dir que jo sigui intel·ligent (somriu).

L’humor serveix també per denunciar una societat amb poca moral, la de la «picaresca», que potser encara és actual.

—Els meus personatges van evolucionant en la novel·la, amb els «trapicheos», per dir-ho d’alguna manera, com a forma de vida. Mentre que la societat va involucionant. Van cedint les instàncies morals, ètiques i de costums, amb el gran contrast entre diferents èpoques. Jo soc dels que pensen que la vida ha canviat més en els darrers 50 anys que en 2.000.

Sense ànim de parlar massa de política. Hi ha la denúncia de quan es converteix en un ofici que cal mantenir a tot preu.

—Un dels grans problemes de la política és el de les majories absolutes, que no tenen en compte el que diu l’altre tant per cent de la població, amb percentatges de vegades del 49 per cent, i sense acords. Amb majories absolutes, s’haurien de repetir les eleccions al cap d’un mes. Perquè és on s’ha vist més corrupció.

Hi veu altres solucions?

—Jo soc partidari de les llistes obertes, per veure tota la gent que votes. I de posar els millors tècnics, molt ben pagats, en l’administració, perquè treballin per a tots nosaltres. Però no passarà mai. Cada vegada hi haurà més abstenció política, perquè la gent veu que les coses no estan funcionant.

Tornant a la ficció, ¿què significa recuperar personatges d’altres llibres, com fa aquí amb Mític Regino o el periodista Marc Sendra?

—En aquesta novel·la, hi ha un 50 per cent de personatges nous, i l’altre, són recuperats, que vaig arrossegant, novel·la a novel·la. És una família nombrosa; estan tots ben cuidats i jo me’ls estima. M’agrada i m’ajuda molt més el món fictici que el real. Escric amb passió, i crec que això es transmet en la lectura.

Potser per això no li cal escriure les seves memòries? Ho dic, per si el títol crea confusió.

—Era conscient que es podria confondre en un primer moment. Però quan un fa una autobiografia, en certa manera, està atemptant contra la intimitat dels altres. I això és una de les coses que em frenen per fer-ho. Si algun dia faig les meves memòries, al títol hi posaré la paraula «perla», que era el que deien les mares als nens que eren entremaliats, com jo (riu).

I les seves novel·les també parlen de vostè, com a escriptor.

—De tota manera, he fet bastanta autobiografia en altres novel·les, com «Gràcies per la propina» i «La vida en l’abisme».

(Ferran Torrent va xerrar, finalment, de pressa. I, així i tot, ens vàrem entendre a la perfecció).