L'OCIM mostra les vibrants contradiccions de Txaikovski

No obstant, la influència de la seva realitat vital en la seva obra està fora de dubte, com demostren treballs com «The Tchaikovsky Papers» (2018), una antologia de correspondències de l'autor on aparegueren nombrosos documents inèdits fins a l'època, aquells que els diferents règims soviètics (des dels tsars fins a Putin, passant per Stalin) s'havien ben procurat d'evitar que sortissin a la llum. Com ens recorda Álvaro J. Sanjuán a «Grandes maricas de la historia» (2022, p. 167), «la postura oficial era que Chaikovski era un tesoro nacional ruso y no podía ser homosexual y punto, así que no lo era».

Autor insígnia del Romanticisme, moviment cultural i artístic caracteritzat per la preeminència dels sentiments per sobre de la raó, Txaikovski fou una més de les figures claus del seu temps, una persona, assenyala Ramón Martínez a «Maricones de antaño» (2020, p. 186), «cuya vida sentimental resulta tan interesante como ilustrativa sobre cómo el arte se encontraba con la homosexualidad provocando tantas desgracias como obras maestras».

L'Orquestra de Cambra Illa de Menorca ha decidit posar aquestes tensions en el centre dels concerts celebrats al Teatre Principal de Maó i al Teatre des Born aquests passats dijous i divendres. Després d'una introducció amb «Les Hèbrides» (1830) de Felix Mendelssohn, els/les 52 músics de l'orquestra, sota la direcció de Francesc Prat, interpreten la Simfonia número 5, en mi menor, op. 64 (1888), una de les composicions més canviants i frenètiques de l'autor, una de les obres en què es considera que Txaikovski pogué expressar de forma més nítida les violentes contradiccions existents entre la seva figura pública i la seva realitat personal.

El concert al Teatre des Born comença amb la presidenta de les Joventuts Musicals de Ciutadella donant la benvinguda al 52è Festival de Música d'Estiu, i l'Orquestra inicia el viatge musical amb l'animada obra de Mendelssohn. Quan passen a Txaikovski, hi ha una imatge que no se me'n va de la imaginació, i és la d'una persona atribolada que està recorrent un camí ple d'obstacles, però que avança determinadament i obstinadament sense perdre l'ànim. Ensopega, cau, es para a reflexionar, té moments de calma, instants frenètics, però està determinat a no perdre l'esperança i continuar endavant passi el que passi.

Aquest ànim es veu en les expressions dels/les intèrprets, que fluctuen al mateix ritme tumultuós de les obres que estan interpretant. Hi ha dues coses que es perceben clarament. En primer lloc, la compenetració i enteniment absoluts, que no és poca cosa tenint en compte que hi ha més de 50 músics amb diferents instruments de corda i de vent (més la percussió dels timbals). I, per altra banda, sense ser jo expert en música clàssica (aquesta crònica exposa un context i unes impressions; no és, ni ho pretén, un comentari tècnic), és evident que no es percep una sola nota fora de lloc: les desenes d'instruments són un bressol immaculat que acull fermament l'espectador/a a través del fastuós viatge que planejà el compositor rus.

Quina impressió es queda qui assisteix a una peça així en el moment actual? Què ens transmet l'OCIM sobre Txaikovski? La tensió és constant, se'ns transmet que l'autor podria perfectament haver deixat reflectides les contradiccions entre la seva vida pública i la privada. Però el missatge final és el de superar l'anomenat «destí fatal» i aixecar-se triomfant amb energia i esperança.