La primera novel·la d'Olga Vallverdú: «El protagonista és l’avi del meu marit, que era mennonita»

Quina és la història que conta a la seva primera novel·la?
—És una professora de violí que viu al sud-oest d’Alemanya, rep una trucada des del Brasil i li diuen que el seu pare ha mort, a partir d’aquí ella va a Brasil i descobrirà els orígens de la seva família que desconeixia del tot. Tot açò va lligat amb la història dels mennonites, són una secta anabaptista del s. XVII, com els amish o els protestants, segle què sorgeix tota una sèrie de moviments que van en contra de l’ideari catòlic i neix a Frísia, als Països Baixos i es manté fins avui dia, encara existeixen, i jo fa quatre anys els vaig anar a veure a Brasil per parlar amb ells.

Per què una història als voltants d’aquesta secta?
—Jo desconeixia aquest nom, no sabia qui eren i tot va ser arran d’uns fulls que vaig trobar mecanografiats de l’àvia del meu marit, vaig dir que és això de mennonites, vaig començar a investigar, a estirar fils i així vaig descobrir la història de la família del meu marit, que no en sabien res, només sabien que l’avi Albert Pena havia estat mennonita, ell és el protagonista en certa manera d’aquesta història, una història que abraça des del segle XVII fins al segle XX. A l’avi no l’he conegut, el seu cognom Pena és d’origen mennonita, com també ho és el més conegut de Siemens.

Com va ser la seva vida?
—Va néixer al Turquestan, avui Kirguizstan, es va criar al Brasil i va anar a Alemanya, tota aquesta història és molt interessant, vaig seguir les petjades d’aquest home, però la família no sabia res, només que havia nascut a una ciutat que avui dia es diu Talas, i que havia participat en la II Guerra Mundial, no sabien res més. Jo començo a estirar el fill, perquè els mennonites són una secta que són pacifistes i a mi no em quadrava que una persona mennonita hi participés i volia saber per què.

Una recerca ben laboriosa.
—Vaig escriure al Ministeri de Defensa alemany per saber en quins camps de presonera havia estat aquest i va ser molt interessant descobrir tota aquesta història, m’ho he passat molt bé. Per altra banda, la novel·la ja estava escrita, però volia comprovar unes dades i conèixer-los de veritat, a Brasil vaig parlar amb cinc persones, a prop de Curitiba tenen una colònia, encara vaig aconseguir unes informacions que em faltaven per la novel·la.

Per què van recórrer diferents països?
—Els mennonites són gent de tendència enginyera, inventen, creen, són gent molt enginyosa i també molt alta, per totes aquestes característiques els exèrcits els volien fixar sempre i ells no volien. Per tant, des dels Països Baixos fan un periple que passa per Prússia occidental, Ucraïna, Rússia i van a parar a Turquestan, fugint de tots aquests governs que els volen enrolar a l’exèrcit. Avui dia estan repartits majoritàriament pel Canadà, on hi ha una colònia important, Brasil, Paraguai, a Barcelona vaig descobrir una comunitat molt petitona.

Quant temps ha estat per escriure la novel·la?
—He estat quatre anys, des del 2017 fins al 2021, en fa quatre que està escrita i fins ara cap editorial s’havia interessat. Jo soc mestra i cada minut lliure que tenia m’hi posava, me va apassionar la idea i aleshores no vaig parar fins que vaig acabar. Clar, cada cop que descobria cosa nova era molt interessant i també per la família del meu marit, que és alemany. En acabar el llibre, el va voler llegir per entendre-ho tot, va quedar molt sorprès.

Com són els mennonites?
—Al segle XX els mennonites es divideixen en dues branques, uns tradicionals que van vestits com els amish i uns altres que no, jo els que he conegut a Curitiba són gent com nosaltres, que tenen una carrera, infermers, enginyers, químics, farmacèutics, però viuen amb els seus principis, que són el pacifisme i l’anabaptisne. Són gent molt caritativa, a les seves colònies tenen una casa de caritat per acollir els pobres, tenen una filosofia que em va semblar molt interessant; els tradicionals no, no els he volgut conèixer perquè s’han mantingut en la ideologia del segle XVII, és a dir, no estudien, només la Bíblia, i la dona queda a casa.