Edmond, un Ulisses a la deriva al Teatre Principal de Maó

Edmond és un text teatral que es compta entre els clàssics contemporanis, igual que altres textos de Mamet, com American Buffalo, i que l’han catapultat a la fama teatral i cinematogràfica.

Per a l’ocasió, s’alineaven sobre l’escenari diferents talents de la terra: Àlex Rengel, al paper d’Edmond, Ruth Llopis, que substituïa Queralt Albinyana, Rodo Gener i Pedro Morlá. L’escenografia la signava Santi Capó i constituïa un tant per cent molt important de l’encert de la proposta, ja que brindava ductilitat a un espai escènic forçat a adaptar-se ràpidament a diferents localitzacions sense per això haver d’interrompre el ritme que necessàriament ha de poder oferir la dramatúrgia plantejada per enfrontar el muntatge d’un text d’aquestes característiques. I és que les múltiples localitzacions i escenes encadenades que Mamet planteja en aquesta obra, i que en són, de fet, la seva essència, s’acosten amb determinació cap a un llenguatge més cinematogràfic, i això és sempre un repte a resoldre. Bona troballa, per tant, la de Santi Capó a l’hora de brindar una escenografia modular i mòbil suficientment abstracta per a complir funcions diverses sense entorpir ni la semàntica ni l’estètica.

Tant la interpretació com la direcció oferiren una lectura ben feta del text de Mamet i aconseguien traslladar a l’espectador el plantejament que l’autor va imprimir a l’obra: una reflexió sobre l’home contemporani, amb les seves pors, prejudicis, autocastracions, contradiccions… Una mena d’Ulisses urbà, a la deriva de la nit d’una gran ciutat, que se’ns mostra en tota la seva feblesa i crueltat, per arribar a una Ítaca que li brinda protecció i assossec, malgrat el preu a pagar sigui la pròpia llibertat i la claudicació davant de prejudicis pretèrits.

Encara que l’obra data de 1982, conserva la universalitat i atemporalitat dels grans textos teatrals, ja que hi podem veure reflectides les nostres misèries actuals. Perquè són molts els fils que enceta David Mamet a través d’aquest Edmond: la rutina i encotillament de la vida quotidiana que et fa tirar endavant sense aturar-te a pensar què estàs fent ni amb qui ho estàs fent; la manca de referents i de guia de l’ésser contemporani; els prejudicis socials i racials apresos; l’homofòbia latent a la societat; la manosfera («man-sphere»), que inocula una misogínia estructural i que, lluny de retrocedir, avança a la societat virtual i global… Res de tot això queda en el passat, i ho podem reconèixer absolutament en el present. Edmond emprèn un viatge urbà al llarg de la nit sòrdida d’una gran ciutat que, potser, més que ser iniciàtic, constitueix un resseteig del propi jo per acceptar-se i acceptar, a la fi, tot allò de què ha renegat. Encara que amb una estructura molt fragmentària, hi ha aquesta evolució interior i exterior del personatge. I potser això, aquesta profunditat, és el que no s’acaba d’apreciar en la interpretació de Rengel. La resta de personatges, molts i diversos, a qui donen vida Rodo Gener i Ruth Llopis, són servits amb professionalitat i força escènica i constitueixen un contrapunt cabdal per fer avançar la història. Pedro Morlà compleix correctament amb els comprimari que li són encomanats.

L’espai teatral d’acollida pecava, potser, d’una sobredimensió per poder viure més orgànicament el batec de la història d’uns personatges que se’ns oferien en píndoles ràpides i fugaces. Massa distància entre el públic i l’espai escènic. Aquest fet influïa també en la percepció d’un ritme que tendia a l’alentiment.

Tanmateix, el públic, que gairebé omplia la platea, reconeixia amb perllongats aplaudiments la feina teatral ben feta d’una obra de gran calat que ens remou per dintre. Un encert en l’elecció i en la factura!